Mots encreuats
El pare que em va matricular llegeix des de sempre La Vanguardia. És una tradició familiar que pel que sembla ha passat de generació en generació. El seu pare, l'avi Martí, també ho feia, sembla que per emular al padrí Martí, el meu besavi. Jo al padrí no el vaig conèixer, però recordo perfectament l'avi com desplegava les pàgines immenses del seu diari cada dia, fent comentaris en veu baixa, ben concentrat, com si les lletres calmessin el seu esperit feréstec i sorrut. Potser per mala consciència i per saber-me l'ovella negra d'aquesta tradició periodística, fa uns anys vaig decidir regalar al pare la subscripció d'aquest diari tan arrelat a la seva vida. Alguna cosa havia de fer per compensar el fet que fos el primer Gavaldà que decidís fer el salt cap a altres diaris més pròxims a la meva manera de veure el món en general i el meu país en particular.
Ara, he de reconèixer que poques coses em fan més feliç que anar a veure els pares i trobar damunt la taula les pàgines rebregades del seu diari de capçalera. Tot és veure'l i agafar-lo, sobretot per buscar una pàgina en particular: la dels mots encreuats. I és que el pare, encara que amb els anys hagi apaivagat la seva pulsió lectora, té un ritual personal i intransferible. Cada dia es baralla amb les caselles blanques i negres fins a omplir-les de lletres encadenades. És una activitat tan intrínsecament seva com perdre la cartera o fer les millors truites del món. El bo del cas és que des de fa un parell d'anys se m'ha aferrat aquesta fascinació pels mots encreuats; això sí, amb una particularitat: a diferència del pare, soc molt dolent. Sempre em queden a mig fer, amb més clarianes que un matí d'abril. A més, m'ha agafat per fer-los amb els diaris anglesos que trobo per aquí, la qual cosa encara amplifica més el meu fracàs.
Per sort, però, tinc un aliat immillorable, el meu fill adolescent, que ja em passa la mà per la cara amb el seu domini de la llengua de Shakespeare. I aquí ens teniu, pare i fill, barallant-nos amb els mots i les definicions i, gairebé sense voler, continuant una altra tradició familiar. Això sí, de tant en tant, quan estem encallats, m'he d'empassar la frase maleïda: "Papa, no t'ho prenguis malament, però això el padrí ho hauria fet en mig minut".