Estem molt cansats...!

El Felipe, l'amic de la Mafalda, es lleva al matí, s'endreça i fa camí cap al col·le. Travessant el parc, veu que hi ha una estàtua nova, dedicada a un senyor. S'hi acosta i llegeix la inscripció: "Lluitador incansable". Segueix caminant i conclou, una mica enfadat: "Així qualsevol: el mèrit és estar cansat i seguir lluitant!".

Si esteu en una escola, ja sabeu que, certament, té molt mèrit estar cansat i seguir lluitant. Especialment aquest curs, que se'ns està fent molt llarg. La sensació general és de cansament, de molt cansament, d'esgotament. Mestres i direccions porten tot un curs (per no parlar de l'anterior) sortejant obstacles en forma de mascaretes, finestres obertes (fred a l'hivern, soroll a la primavera), gel (que ho empastifa tot), confinaments parcials o totals, patis estàtics, activitats que no es poden fer, antígens, PCR i vaccinatius interruptus (com la cançó: "que sí, que no, que nunca te decides"), bombolles per tot arreu… Mestres i direccions estan al límit, van petant i es multipliquen les baixes.

Hi ha cansaments i cansaments. N'hi ha un de bo, el del tram final del cim, quan sembla que no pots més però entre uns i altres us animeu i arribes a dalt, i a dalt de tot feu fotos del grup, comparteixes l'aigua de la cantimplora, menges alguna cosa, admires el paisatge i somrius, perquè l'esforç ha valgut la pena. És el cansament de l'esperança.

Però hi ha el cansament del desànim. És el cansament de "no hi ha res a fer", "no val la pena", "no ens en sortirem"… i aquest sí que és perillós i nociu, perquè llavors passa el que deia Freinet: "No podeu preparar els alumnes perquè construeixin demà els seus somnis si ja no creieu en els vostres. No podeu preparar-los per a la vida si ja no hi creieu, en la vida. No podeu mostrar el camí si us heu assegut, cansats i sense esma, a la cruïlla dels camins".

No sempre tinc coses a dir, però això sí que us ho diré: són dies difícils, però també tenen un punt d'èpica, i de tendresa, i de generositat, i de companyonia, quan els mestres vetllen els uns pels altres, s'animen, s'ajuden… i fan el cim, perquè els alumnes aprenen i es fan grans. Així que ànims, ànims, ànims! Potser no serem "lluitadors incansables", però que el nostre cansament sigui el de l'esperança!