M’encanta una cançó d’en Jordi Tonietti que parla d’anar de colònies. És una cançó alegre que associo a quan els meus fills eren petits i per casa cantàvem temes infantils a totes hores. La veritat és que començo a trobar a faltar aquesta innocència en la manera de fer dels meus fills. A vegades penso que la societat té pressa perquè aprenguin el pitjor de la humanitat. De fet, aquest és el doble tema d’aquest article. El primer és ¿per què fer-se gran, sovint, ha de voler dir tornar-se un pinxo, un malparlat i un egoista, lluny dels valors que intentem inculcar els docents? L’altre és sobre les colònies d’estiu, en el meu cas, els campaments.
Per primera vegada hem dut els fills a uns campaments d’estiu. La idea era que visquessin de prop la muntanya, l’experiència de dormir en tendes i conèixer gent nova que, en principi, estima la natura. L’altre motiu inconfessable és el de tenir uns dies de parella i recuperar els projectes ajornats. Uns dies fan miracles, vam pensar. El resultat no us l’explicaré aquí, però sí que us diré que la visió d’un fill i d’un altre va ser oposada. Tampoc van estar junts, o sigui que cada història és un món.
Sí que em va sorprendre que, segons el caràcter, una persona es pot prendre les coses d’una manera molt diferent. Això em recorda la feina que durant anys s’està fent a la majoria de centres educatius, on cada vegada més es tenen en compte les capacitats i les sensibilitats dels nostres alumnes. Alguns són emocionalment molt forts i creixen davant les adversitats, i d’altres s’enfonsen i ho viuen tot com un terrible malson que no acaben d’entendre. No penso fer generalitzacions perquè aquesta no és ni la intenció ni el meu estil, però potser no totes aquestes experiències estivals, de muntanyes idíl·liques, segueixen un control ni garanties adequat. Em refereixo al fet que les colònies, els campaments o els casals haurien de partir del creixement personal en positiu. No poden ser només un entreteniment, també cal seguir uns valors, que han de ser semblants als de les escoles i els instituts. No ens podem trobar que siguin una mena de servei militar conduït per monitors adolescents que tracten els seus nens subordinats com a soldadets, amb els perills ben reals, amb competitivitat entre ells i la desconfiança i la por de dubtar per on et fotran la broma pesada. Sí, a alguns nens els traumatitza llevar-se amb un penis pintat a la galta, i a d’altres no.