M’importa un límit

Posar límits és de les coses més pesades, més llauna, més oblidables del que representa exercir de progenitora. Cada any demano als reis que algú inventi un nou ofici, el limitador de menors i majors d’edat a càrrec (MEC). Quan un dels MEC se n’anés de mare... un altre cop, pam, trucada, negociació del preu, recordatori del bonus de descompte per fidelitat, i el limitador o limitadora vindria i faria la feina bruta mentre jo em prenc un vermut del Matarranya.

Seria tan bonic veure’l com fa entendre a aquell MEC que no pot tornar cada dia a les quatre de la matinada, que les mascaretes es deixen a lloc (oh, la nova modalitat de desordre), que quan algú promet alguna cosa ho fa de paraula... i d’acció, etc. Seria tan meravellós contemplar com el MEC en qüestió es deixa limitar, vull dir, guiar, acompanyar, educar, ehem... però no existeixen. Caguntot.

I, què us he de dir, de vegades costa. No. Sempre costa. I sempre ha costat. Ara que són tres trossos de MEC, i quan eren tres puces hiperactives a qui s’havia de fer entendre que el moble que teníem per allunyar la tele de terra i de les seves mans era això, un moble, i no una escala perquè hi grimpessin. I que el vídeo era un vídeo, no una caixa per introduir-hi objectes... Posar límits costava i costa. I em converteix en algú antipàtic. I quan poso límits i els altres no en posen, els MEC em diuen: ets l’única pesada (bé, ells en diuen plasta ) que fa X (ompliu la X amb el límit que us vingui més de gust, per exemple, estendre rentadores o llençar a la brossa els paperets de les tiretes enlloc de deixar-les al calaix farmaciola).

Quan entro en crisi i penso que no vull ser la progenitora antipàtica amb complex d’imposadora de límits, recordo el meu amic Juan Antonio, excel·lent psicòleg, que em va passar una entrevista al seu cap, un altre eminent psicòleg, Jorge Tió, on parlava sobre els límits (de fet, de l’absència de límits) com una forma de maltractament.

Sentint-lo, em va semblar que l’encertava de ple. Perquè un MEC sense límits és un MEC amb facilitat per sortir de l’eix. I em vaig sentir... oh my god!... em vaig sentir bona mare! Us ho podeu creure? Perquè a veure, de tant en tant, fins i tot jo necessito sentir que l’encerto. Per tant, em va donar força per continuar fent una feina antipàtica però necessària. No sé si mai l’hi vaig agrair però, per si de cas, gràcies, Juan Antonio!