Lapidades amb paraules
Madrid"És esgotador haver d'explicar cada cosa que faig, i haver de rebre tot aquest odi sempre. I la culpa és meva per compartir, però no pensava que es muntaria tot això", escrivia Cristina Pedroche en la mateixa publicació d'Instagram que uns dies enrere obria la comporta d'un riu de comentaris en xarxes socials. Comentaris que, com pedres, colpejaven la presentadora per haver mostrat el seu cos tres setmanes després de donar a llum i dir que la ràpida recuperació no amagava secrets més enllà de portar una vida saludable, amb exercici i una bona alimentació.
És cert que la imatge que mostren persones conegudes, amb molts seguidors i admiradors, així com tot el que diuen, té un impacte en la societat. Elles i ells creen en el nostre imaginari estereotips, ideals i metes difícils d'assolir per a molts mortals. Sabem que les imatges dels cossos que recorren la publicitat, els mitjans i les xarxes socials exerceixen un paper important en el desenvolupament i manteniment dels trastorns de la conducta alimentària i altres problemes de salut mental. Sabem, també, que la idea que es transmet amb aquesta necessitat de tornar al cos d'abans de l'embaràs és que hem de ser la que érem com més aviat millor. Que l'embaràs i el part no hagin deixat una empremta en nosaltres.
Cristina Pedroche no va fer altra cosa que mostrar la seva realitat. Una realitat condicionada per molts factors, òbviament, però tan real com la que hi havia darrere dels centenars de missatges que va rebre. Quan parlem de maternitats reals estem creant un nou estereotip de mare que deixa fora el que no entra en aquella mateixa realitat que es pensa imperant, que entenc que és just el contrari del que pretén aquesta afirmació. La maternitat de Pedroche és tan real com la meva. Tan real com la de la dona migrant que fuig de la violència o la de la dona que reparteix el correu en el meu barri.
Hauria de ser un dret i no un privilegi
Que una dona pugui cuidar-se i pugui ser cuidada durant el seu embaràs, el seu part i el seu postpart, més enllà de les mesures del seu cos, no hauria de ser una excepció, fruit d'una situació de privilegi, sinó que hauria de ser un dret per a totes les dones. Portar una alimentació saludable i fer exercici amb regularitat, així com cuidar la salut mental, no és encara, malauradament, un camí accessible per a totes. Els sous insuficients, la falta d'informació, la dificultat per accedir a serveis de salut mental públics, les jornades laborals impossibles i la falta de xarxa són alguns dels entrebancs que les dones es troben en aquest país. Qui cuida de les mares? Sabem que no és una prioritat ni social ni institucional. Ni tan sols nosaltres mateixes donem a la nostra cura la importància que té.
A les pedregades de Pedroche en xarxes socials les anomenem bullying en l'entorn infantil i juvenil. Li retraiem el seu comportament i la seva actuació amb insults i recriminacions. Donem per fet que té una cuidadora professional a casa, que dorm tota la nit d'una tirada, que té un entrenador. Que tot és fàcil per a ella. Què sabem realment dels personatges públics? ¿Podem donar per bo el que imaginem sobre ells? "Ploro molt i no soc capaç de verbalitzar ni el perquè", ha deixat caure quan ha explicat que ha necessitat el suport d'una psicòloga perinatal per poder afrontar aquesta nova etapa.
La maternitat et transforma en una altra i, en aquest trànsit, el postpart és un moment de gran vulnerabilitat. Val la pena apel·lar a això que anomenem sororitat per acompanyar a totes per igual, perquè el judici, la violència i la impunitat de l'assetjament en les xarxes són pitjors que aquelles imatges que volem sepultar.