Es va fer viral fa uns dies el vídeo d'uns nens jugant a futbol entre el fang en un carrer del municipi valencià d'Aldaia devastat per la DANA. Vaig créixer jugant a futbol en carrers com aquests d'Aldaia, un altre poble de l'Horta Sud miraculosament salvat de la catàstrofe. Al programa Jugones de La Sexta van buscar aquests nens. Commou la seva espontaneïtat. La seva tendresa. Aquells somriures que s'obren pas a la vida en meitat de la més absoluta de les tragèdies.
Coincidències de la vida que no s'atura, un parell de setmanes després del pas de la DANA vaig haver de portar la comunicació d'unes jornades sobre psiquiatria i salut mental en guerres i catàstrofes. Vaig parlar amb un dels experts més importants del món en trauma infantil. "Com més ràpid arribi la normalitat, millor per als nens", em va dir el psiquiatre. I mentre l'escoltava, vaig pensar que aquells nens que jugaven a futbol entre el fang –de forma inconscient, sense saber-ho– el que buscaven era normalitat. Haurem d'aferrar-nos a això. A aquests nens que no entenen d'estranyesa o incredulitat. Si fa un dia bo i apareix una pilota enmig del carrer, hi ha partit. Així de senzill.
Haurem d'aferrar-nos a ells i als adolescents i joves que han de viure sempre sota sospita. Que si són uns mandrosos, que si no estudien ni treballen, que si no els treus de la pantalla del mòbil, que si s'han criat entre cotons i ara són una generació de vidre... A l'hora de la veritat, en aquests moments en els quals es mesura de què estan fetes les persones, centenars d'ells han creuat el ja conegut com a pont de la solidaritat que uneix la ciutat de València amb els pobles del sud o que van caminar durant quilòmetres per ajudar pobles veïns afectats per la DANA.
Ho van fer armats amb el més bàsic (cubs, escombres, aigua) però sense afany de protagonisme. Emociona veure i sentir en els micròfons d'À Punt, l'alcaldessa de Llocnou de la Corona, el poble amb el terme municipal més petit d'Espanya. Tot són cases baixes en aquest municipi de la mida d'un camp de futbol embotit entre Sedaví i Alfafar que no va sortir indemne de la DANA. "Des del principi han vingut molts voluntaris a ajudar-nos. I el que més m'ha cridat l'atenció és que era gent molt jove, a partir de setze anys. La veritat és que a mi això m'ha omplert el cor, veure gent jove com ha patit, com hi ha sigut. I no és que hagin vingut un dia, sinó que l'endemà els tornaves a veure", afirmava Paqui Llopis, l'alcaldessa.
Ells són l'esperança
Escriu l'autora sueca Hannah Arnesen a les pàgines de Polvo de estrellas (Thule) que "l'esperança exigeix acció, l'acció no és possible sense esperança". Aquests joves demostren que hi ha esperança. I com continua Armesen, l'esperança "és una destral amb la qual, en situacions d'emergència, podem enderrocar portes, trencar finestres".
Ara tenim esperança. I tampoc en tinc cap dubte que en aquesta recuperació jugarà un paper fonamental la innocència i les ganes de seguir jugant dels nens; i la força, l'empenta i les ganes de canviar les coses d'uns adolescents i joves que entenen millor que molts adults egòlatres que, com bé diu l'himne del País Valencià tots a una veu, germans, vingau de tragèdies com la provocada per la DANA no se surt amb el jo, sinó amb el nosaltres.
