23/01/2021

Anestesiats

Ho notes quan obres un diari qualsevol i t’adones que són les mateixes notícies d’ahir i d’abans-d’ahir, quan les primeres cinc pàgines parlen de la pitjor classe de política, la que amplifica declaracions mentideres, conspiracions i enveges. Ho notes quan poses la ràdio al matí, encara amb l’esperança de sentir alguna cosa que t’alegri el dia i et tregui una mica el fred fins que no notis la calefacció del cotxe i sents les mateixes pontificacions dels mateixos tertulians, aquesta colla de supermenschen capaços de parlar sobre pandèmies o la mort de John Lennon o l’absentisme escolar o la desforestació de l’Amazones, però incapaços de reconèixer ni una sola vegada que no tenen ni idea del tema i callar una estona.

Ho notes quan parlen només per als seus, per als convençuts, quan mai trenquen la línia editorial, les directrius, quan sembla impossible trobar una lectura mínimament equànime. O quan poses les notícies al vespre i no parlen del motiu real pel qual ens apugen el preu de la llum sense que pateixin per cap mena de represàlia, i quan despatxen un nou estudi avisant del desastre evident i urgent del canvi climàtic en quinze segons comptats per tot seguit dedicar deu minuts a entrevistar un jugador de futbol incapaç de conjugar un verb transitiu. O quan es fan petar tot un telenotícies sencer i t’adones que no has sabut trobar ni un sol reportatge que et faci tenir fe en un futur una mica més amable per als teus fills, tot un arsenal de periodistes en plantilla i ni un capaç de trobar algun acte d’altruisme o bondat desinteressada.

Cargando
No hay anuncios

Ho notes quan, avorrit de tanta obsessió per escampar desgràcies, canvies el canal i fas cap a un programa suposadament escapista, un concurs o un reality show on es prima únicament l’estultícia i la silicona i t’adones que encara et sents pitjor que una estona abans. O fas cap a un programa de tafaneries del cor i no pots aguantar més de cinc minuts sense passar vergonya aliena davant aquesta colla de voltors rapinyaires escampant les misèries d’algun desgraciat que no ha sabut o pogut trobar una manera digna d’arribar a final de mes.

Es pensen que no, però t’ho fan notar cada dia. Fan veure que t’informen, però la trista realitat, la que mai t’explicaran en els seus mitjans, és que t’estan anestesiant.