Lluitant contra els pardals

Victor Hugo, exiliat a l’illa de Guernesey per la seva oposició al cop d’estat de Napoleó III, va criar els seus nets, Georges i Jeanne, fills del seu fill Charles, mort prematurament el 1871, quan els nens tenien només tres i dos anys. El 1877 va publicar 'L’art de ser avi', un recull de poemes sobre la seva experiència.

Un dels poemes relata com la nena li va clavar un cop amb la mà, i com tothom li deia que l’havia de renyar, que una cosa així no podia quedar sense resposta. Hugo enumera llargament la seva activitat política, com s’ha oposat a autoritats civils i religioses, com ha escrit i parlat contra la corrupció, la traïció i la tirania...

Escrivia Victor Hugo:

“Quan un ha qüestionat el mateix Panteó

i ha fet de vegades trontollar la gran bastida,

quan un ha fet justícia sobre i sota la terra

i ha netejat l’horitzó de miasmes,

un torna una mica cansat a casa seva

i no s’enfada per les mosques familiars;

pels suaus cops de bec que surten del niu.

[...]

El perdó, quin descans! Sigueu Dante i Cató

per als poderosos, però no per als petits. ¿Alçarem

la veu contra aquest fresc murmuri?

¿Vestirem l’armadura contra els pardals?”

Sí, sovint lluitem contra els pardals. Ens enfadem, escridassem, castiguem, consultem el metge o el psicòleg per conductes sense importància, pròpies de nens petits, que deixaran de tenir automàticament quan es facin grans (o que, si les continuen tenint quan siguin grans, ningú els dirà res). Cridar, no recollir les joguines, dir una mentida, dir una paraulota (“D’on la deu haver tret? A casa ningú parla així!”), trencar alguna cosa, parlar a classe, barallar-se, embrutar-se, no menjar-se la verdureta o llançar-la a terra... Per a alguns fanàtics de la disciplina, qualsevol d’aquestes minúcies requereix una forta reprimenda, un sermó culpabilitzant, uns minuts a la “cadira de pensar”, una “retirada de privilegis”, unes “conseqüències” (que és com s’anomenen ara els càstigs), escriure-ho 100 vegades, no sortir al pati, o fins i tot una bufetada. “A temps”, esclar; les bufetades sempre són “a temps”.

Potser és que molts d’aquests adults tan preocupats per corregir els petits mai no han tingut el valor de fer front als grans. Potser és que senten que només lluitant contra els pardals tenen l’oportunitat de vèncer.

S’equivoquen. Quan et poses l’armadura per lluitar contra els pardals només fas el ridícul.