El nen, Messi i jo
Llegia fa uns dies un post del meu amic Juanito que em va encantar. Us explico per què. Deia alguna cosa semblant a “que algú m’expliqui com coi li dic al meu fill això de Messi”. Em va semblar que era el millor resum de l’estat de xoc que ha generat a les llars culers la seva intenció de plegar. És lògic i natural.
Per molt que els antifutbol s’esquincin les vestidures i proclamin al cel que hi ha coses molt més importants al món que el Barça, hi ha un fet irrefutable: costarà trobar un personatge públic que hagi generat més felicitat entre els catalans els últims quinze anys. Sí, ja sé que els diners que es mouen en el món del futbol són indecents i la seva omnipresència mediàtica desmesurada, però també és cert que la força del futbol, més enllà de trofeus i títols, és, per sobre de tot, emocional. I també crec que potser aquest component tan visceral i emotiu té a veure amb la manera com el teu equip de tota la vida et connecta amb la teva gent.
Per exemple, quan ets petit i encara no entens res i el teu pare et regala orgullós una samarreta del seu equip. O el primer dia que et porta al camp i presencieu un partit pèssim i, tot i tornar muts i amb el cap cot, intueixes que acabeu de crear un vincle que durarà tota la vida, una passió compartida que servirà, entre altres coses, per desengreixar futures converses a l’hora de sopar, quan costi trobar temes que no acabin en punxa.
Jo he de reconèixer que a casa no he hagut de patir com el Juanito. El meu fill, malgrat haver viscut els millors anys blaugranes de tota la història del club, ha passat del futbol amb una displicència a prova de gols. Quan li vaig regalar la samarreta de Messi em va preguntar si l’hi podia canviar per una d’en Son Goku, i el dia que el vaig portar al Camp Nou es va passar tot el partit tirant pipes a Víctor Valdés, per a sort meva amb poca punteria.
Just per tot això que us explico no m’esperava que fa uns dies em despertés de bon matí dient-me: “Papa, estic molt disgustat, diuen que Messi vol marxar del Barça”. “Ostres, Lluc, però si a tu el futbol te la bufa”, vaig dir-li ben astorat. “Sí, ja ho sé, però també sé que a tu t’afectarà molt i no m’agrada veure’t trist”. I en aquell moment, com qui no vol la cosa, em vaig adonar que el Barça també havia teixit un vincle entre nosaltres.
