El futur

Dit així de manera bèstia, exercir de progenitora equival a comprar accions de futur, aquelles accions que són una mena de juguesca sobre el possible valor de certes empreses uns anys enllà. I no ho dic perquè els majors i el menor d’edat a càrrec (MEC) tinguin cap obligació de ser res valuós en termes econòmics, sinó perquè en el mateix moment que vaig començar a planificar l’aterratge dels MEC al planeta vaig començar a pensar en el futur i no he pogut deixar de fer-ho. Ni ells tampoc. Ni la gent que tenen al voltant.

"Què vols ser de gran, nen@?" "Ui, mira com grimpa pel moble del menjador, serà artista del Cirque du Soleil". "Si no et menges la verdura, que ja sé que té un aspecte fastigoset i dubtós, que avui no tenim el dia, ni tu ni jo, no et faràs gran". "Si ara et queixes i no t’acostumes a fer aquests miserables deures d’una suma i una resta, com vols acabar sent enginyera aeronàutica, presidenta de la Generalitat o directora d’Amazon, eh?"

Frases que els plouen constantment. I ells mateixos també s’ho pregunten. Quan eren petits les respostes eren senzilles: carnissera, farmacèutica, perruquera, política, pirotècnic, policia que desactiva bombes, policia que deté atracadors, atracador, artista de circ, milionari, jubilat i altres propostes que no sempre eren compatibles, com aquella època que el MEC número 2 tenia claríssim que volia formar part del GEI (el cos policial dels Mossos equivalent als GEO) i la seva germana gran, en una fase quissoflàutica extrema, l’amenaçava de desposseir-lo del títol de germà, mentre jo provava de posar pau dient-li que si la detenien sempre aniria bé tenir un germà mosso. 

Però quan arriba el moment de la veritat, o se’ls fa creure que ha arribat el moment de la veritat, l’assumpte perd humor i guanya tensió. Servidora vaig tenir la gran fortuna de trobar la meva vocació: escriure i comunicar. I així i tot, la cosa no va anar en línia recta sinó que la trajectòria s’assembla més a un gargot. Però no sentia aquesta gran pressió que senten els MEC ara mateix, gairebé des que neixen. Una pressió molt llauna i inútil perquè, escolta, ja ho aniran trobant. Una altra cosa és estudiar o preparar-te per tenir un ofici o activitat que et permeti deixar d’estar a càrrec, ehem. Però per sort sembla que això ho tenen clar.