05/02/2021

M’agrada fer sopa

M’agrada cuinar. I un dels plats que més m’agrada cuinar és la sopa, el caldo de tota la vida. Quan m’hi decideixo ho anuncio al WhatsApp familiar. No tenim cap problema en comprar caldo de (bon) bric però per això mateix m’encanta notificar que aquest cop seré jo l’autora del suc meravellós, perquè llavors acostumo a rebre missatges d’alegria. Els majors i el menor d’edat a càrrec (MEC) saben valorar la diferència entre el bric i el que jo preparo i, com diuen els Borbons, m’omple d’orgull i satisfacció la joia que desperta la meva intenció gastronòmica.

Això no sempre és així o no sempre ha estat així. He rebut reaccions molt tèbies a la salsa de tomàquet feta per mi i fins i tot m’han arribat a dir que no calia que m’hi escarrassés tant perquè el producte de pot els agrada més (ai). O la massa de pizza que jo feia no els feia tanta gràcia i reclamaven la pizza prefabricada (ai, ai). Però els MEC es fan grans i cada cop saben valorar més la bona cuina en relació a la cuina de pot de supermercat. De vegades tinc la sensació que ja es veuen fora de casa i comencen a entendre segons què, i per això ja van preparant el terreny per a un futur servei de delivery de carmanyoles maternes.

Cargando
No hay anuncios

Cuinar caldo em fa sentir estúpidament realitzada. És el menjar total. Ja que m’hi poso en faig per a més d’un dia i omplo una olla ben gran amb les verdures del caldo, el pollastre, la gallina i l’os de pernil. Ah, i la pilota. Sense pilota l’entusiasme dels de casa baixa en picat...

Dic que és el menjar total perquè després de servir la sopa encara hi ha la verdura i la carn d’olla. I les carmanyoles per als dies de futura felicitat sopera. Els compto i projecto la facilitat amb què aconseguiré una nova onada d’entusiasme amb el senzill gest de treure la carmanyola del congelador.

Cargando
No hay anuncios

L’espectacle de la superfície de la cuina amb les carmanyoles temperant-se abans de desar-les a la màquina crionitzadora, de la verdura que aprofitaré els dies següents i de la carn d’olla que a casa es cruspeixen en un tres i no res m’emociona, ho he de reconèixer. Sobretot perquè no m’ha costat gaire esforç i sé que aconseguiré un sopar (en un acte de coherència lingüística sempre ens mengem la sopa per sopar) amb un acompanyament de “Mmm, que bona que està, es pot repetir?”. I la progenitora proveïdora que duc a dins se sent poc mediocre i fins i tot encertada.