13/01/2022

Estats transitoris

2 min

Sé que, ara mateix, a algú no li caic bé. Per preservar la intimitat no diré si és la major d’edat a semiacàrrec (MES) número 1, o el major d’edat a càrrec (MEC) número 2, o el menor d’edat a càrrec (MEC) número 3. És així, no li caic bé i no m’estranya perquè topo frontalment amb algunes de les seves creences, perquè no callo, perquè no soc una progenitora gentil i bufona i acostumo a dir les coses pel seu nom. I està bé que pugui ser així, que la teva progenitora no et caigui bé durant una temporada. A qui no li ha passat?

Ara bé, està igual de bé que admetre que, en alguns moments els MEC, algun d’ells o per torns rotatoris, tampoc m’han caigut estupendament. Pam. Ja ho he dit i encara no m’ha vingut a detenir cap mosso d’esquadra. Fins i tot pot passar que ens podem caure fatal, mútuament. I què? La clau està en actuar de manera civilitzada i en assumir que malgrat el que acabo de dir l’amor és immutable. Perquè que em caiguin malament o que jo els sembli una progenitora insuportable, no significa que no ens estimem, només que els nostres bioritmes, visions de vida, hormones i maduresa no estan en sincronia.

Però tot passa. En el supòsit que algun d’ells m’hagués caigut malament (senyora jutgessa, no ho vaig afirmar, ho vaig escriure en condicional) hauria sigut un estat transitori. I a ells els passa el mateix. I el que ara sembla que està tip de mi, dos dies després m’envia un cor per whatsapp, sense que, necessàriament, després escrigui la frase: "Em pots fer un Bizum?". Són les relacions humanes.

A mi em descarrega el trapezi i les dorsals poder-ho admetre. I confessar que, en determinats moments, he esperat que fossin d’una manera i ells han resultat ser tota la contrària. Ells també haurien volgut una progenitora que s’ajustés més al meu cognom. Però resulta que el meu cognom és pura ironia. Perquè es diu molt que els progenitors hem d’acceptar els nostres descendents tal com ens han tocat a la rifa de la genètica, l’epigenètica i l’inconegut. I jo afegeixo que ells han de fer el mateix camí.

Per això, quan el camí és més aviat un sot, un esvoranc o un volcà, procuro no esverar-me. Recordo que això ja ho he viscut, que tot és transitori i que el cor, ai, el cor, el cor no canvia. Ells m’estimen i jo a ells. Ara i sempre.