Ho confesso: l’enyoro

Sí, ho confesso, l’enyoro. Enyoro la major d’edat a càrrec (MEC) número 1, que porta tres mesos fora de casa, en un país estranger, fent coses. L’enyoro i ara que falta poquíssim perquè torni estic que peto de contenta. L’enyoro i he trigat a enyorar-la perquè, sincerament, la diferència no ha sigut gaire grossa. Parlem cada dia per WhatsApp i no la veig físicament. Una experiència massa semblant a quan és a Barcelona. Primer perquè des de fa més de tres anys, a partir del divorci, em passo una setmana fora de la casa familiar i després hi visc una setmana sencera. Però durant set dies ja no la veig. Alguna vegada sí, esclar, quan cal, quan ens ve de gust, però la MEC número 1 té vint-i-un anys i fa la seva vida. I la continua fent quan soc al domicili familiar i em faig càrrec dels tres MEC. 

D’acord, llavors la veig ni que sigui una engruna de temps, i és aquesta engruna compartida la que enyoro. I abraçar-la, tot i que sé que protestarà perquè no és una gran fan de les abraçades, precisament. I fins i tot enyoro veure els seus mitjons escampats per terra i la seva habitació feta un Cafarnaüm fins que li agafa l’atac d’ordre i la deixa de revista. Ara l’habitació està ocupada pel seu germà, el MEC número 2, a canvi d’estar a càrrec dels peixos de la seva germana; i ell no pateix aquests atacs d’ordre. Això sí, el MEC número 2 cuina, i xerra amb mi força sovint –quan és per casa–, i, ell sí, és un entusiasta de les abraçades. I aquesta és la gràcia, que uns fan unes coses, els altres la contrària, i el MEC número 3 sempre fa una mica de tot i el que li dona la gana, com a bon número 3. 

Perquè la veritat és que enyoro no només la MEC número 1. Enyoro tenir-los a tots tres, ni que sigui un cop per setmana, aquella setmana compartida. Perquè casa nostra sembla el joc de les cadires i quan hi és un no hi és l’altre, i el tercer no coincideix gairebé mai amb la primera o al revés. O hi són però adormits. I adormits la interacció... Vaja, que no n’hi ha. Això sí, un cop a la setmana seiem a taula i hi som tots quatre. I parlem del que sigui. I es fan conyes que poden acabar malament i jo les aturo. O les aturen ells. I comentem com va el Barça o que seguir el Barça és lamentable. I també parlem de política i de tot. I què voleu que us digui, aquella estona soc feliç.