Enamorats del nom

Com era allò que deien els meus padrins? Ah, sí, que de Joans, Joseps i ases n'hi ha a totes les cases. Ai, sí, quins temps aquells en què les àvies podien pronunciar el nom del seu net sense embarbussar-se o patir una embòlia. Sort en tenim que últimament la gent sembla que hagi recuperat el senderi i les llars d'infants es tornen a omplir de noms tan senzills i planers com Maria, Martí, Marta o Joan. Quina diferència de fa uns anys, quan semblava que les parelles que tenien un fill patien un atac de bogeria transitòria i ens regalaven nebots amb noms tan curiosos com Nepomucé, Dàmaris o Chenoa. Després passava el que passava, que aquests nens tan originals acabaven farts de les brometes dels companys, es feien emos i s'omplien les cames i els braços de tatuatges en forma de crucifix.

De tota manera hi ha pares tossuts que encara no han après la lliçó i continuen carregant els seus fills amb noms difícils de traginar. Són aquests que posen a sa filla Lia, Lua, Lea o Luna, per tal de fer-te passar una mala estona quan te'ls trobes al xiquiparc. El pitjor del cas és que aquests artistes de l'onomàstica filial sempre se't fiquen al costat quan vas a la platja. Fixeu-vos-hi, no falla mai. Planten les tovalloles ben bé allà mateix i es passen l'estona renyant el nen, ben fort, sempre amb el nom pel davant, no fos cas que t'hagués passat per alt la seva originalitat. És com si estiguessin més enamorats del nom que han triat que no pas de la criatura mateixa, la qual cosa, tenint en compte que en cinc minuts ja s'ha badat el cap amb el mànec de la dutxa dues vegades, és fins a cert punt comprensible.

Ara mateix, per exemple, porto dues hores a casa, intentant escriure aquest article sentint per la finestra el xipolleig i la veu emprenyada d'un pare cridant el seu nen. "Llàtzer, prou!", "Llàtzer, no peguis a ton germà!", "Llàtzer, no esquitxis!" Us asseguro que estic a un pas de sortir al balcó i cridar: "Llàtzer, aixeca't i camina!", a veure si cola, surt de l'aigua i tira cap a casa seva d'una punyetera vegada.

Sí, ja ho sé. M'estic tornant un vell rondinaire, però us ben asseguro que, si mai ressuscito, una cosa la tinc ben clara: no penso viure mai en un apartament amb piscina comunitària.