30/06/2022

Empipar no és jugar

2 min

Segur que has viscut alguna situació en què un adult, en comptes de jugar amb un infant, el que fa és empipar-lo. Per exemple, al veure a un nen petit amb una joguina, li diuen “Que m’ho dones? Ai que t'ho prendré!”, especialment quan l’infant té molta vergonya i li costa saludar, fer petons i “quedar bé”.

O altres situacions en què, per començar a establir una relació amb un infant, el que es fa és molestar-lo, mirar d’empipar-lo amb alguna cosa o tema per tal que reaccioni i es comuniqui d’alguna manera amb l’adult. Encara que sigui enfadant-se.

És tan bonica la innocència! Oi? Que hi ha a qui li agrada enriure-se'n. I molestar fins que l’infant, fart, comença a plorar o a cridar i a defensar-se. I aleshores… "No et posis així, que no n'hi ha per a tant!” o “Tranquil, només era una broma…” o “Només estava jugant!” I això denota que molts adults no tenen clar ni què és una broma ni què és un joc. Però és fàcil: en una broma riuen els dos interlocutors, i en un joc, tots dos gaudeixen.

Però això no sol passar quan, en comptes de jugar, el que es fa és molestar. Perquè jugar no és empipar, ni fer la guitza simulant que es tracta d’una broma. Jugar no és comunicar-se enrient-nos d'aquell amb qui parlem o abusant de la seva innocència.

I després ens queixarem

I és important que els adults ho tinguem clar, perquè d’aquesta manera també podrem ensenyar als infants què és jugar i què no, i què és una broma i què no. Si no ho fem, aquesta manera molestosa de relacionar-se amb els altres que veuen en els adults, és possible que la incorporin i la reprodueixin amb els seus amics, per exemple, o amb altres iguals. Aleshores ens queixarem i els direm que no poden fer aquestes coses…, malgrat que veuen els adults (coneguts i desconeguts) fer-les sovint.

Hem d’aprendre a comunicar-nos amb els infants d’una altra manera, més assertiva, comprenent-los i relacionant-nos-hi sense aquesta mena d’estira-i-arronses que molts nens no entenen. I ens hem de revisar, perquè potser mirem endins i ens adonem que també acostumem a empipar-nos entre germans, o amb la parella, o amb alguns amics… I podem mirar encara més enrere i recordar si ens ho havien fet de petits, per connectar amb com ens feia sentir, i així, a poc a poc, podrem anar empatitzant amb els infants que, com nosaltres, tampoc els agrada que ningú els empipi.