Joc de sofàs
Els majors i el menor d’edat a càrrec (MEC) i servidora no vivim a Winterfell ni a cap dels reialmes de ficció de Joc de trons, però les lluites de poder hi són i, sense arribar a la intensitat sanguinària dels personatges de George R.R. Martin, deunidó els jocs de poder que arribem a teixir. En el nostre cas la lluita principal no és per un tron sinó per la chaise longue del sofà.
He de reconèixer que el sofà està bastant perjudicat després d’uns quants anys d’ús intensiu a base d’exercicis gimnàstics que van molt més enllà de seure: salts, tombarelles, competicions de lluita lliure, amuntegament massiu d’adolescents... De fet, és un miracle que no s’hagi autodestruït. I dels mòduls que el componen el que està més sencer és la cobejada chaise longue. Un espai que ha estat motiu de desig des del primer dia, quan vam substituir la desferra que teníem, i que no sé com ens atrevíem a qualificar de sofà, per un sofà de debò. Però no vam tenir en compte l’efecte chaise longue. Perquè per aconseguir ser la persona privilegiada que ocupa aquella cantonada tan còmoda tots plegats hem arribat a fer salts de nivell olímpic. I ara que la resta del sofà necessita que hi fem certs ajustos, cada cop que hi seiem la chaise longue s’ha convertit en el nostre tron de ferro.
A sobre, si a la chaise longue hi ha el comandament a distància, la lluita sí que pot arribar a ser a cop de coltell. Perquè, en certa manera, el comandament a distància és el nostre ceptre de poder. Qui té el comandament té la capacitat de dirigir el petit món del nostre menjador.
He d’admetre que massa sovint em guanyen la partida i que poques vegades tinc espai per jeure i veure el que em rota. Però a la manera de la Cersei Lannister, jo també tinc els meus recursos sibil·lins, i soc capaç d’enviar-los a fer un encàrrec a la cuina i quan es giren, nyac, seure, jeure i manar. Vull dir, veure la sèrie que ve de gust. I si es queixen, els etzibo que allò també és casa meva i que, oh petit detall, internet el pago jo.
Ells saben que de tant en tant han de cedir, i jo, a canvi, quan la MEC número 1 anuncia que es veurà el seu programa preferit en companyia de les seves set millors amigues, a casa, durant tres hores, no em queixo. Això sí, exigeixo la chaise longue, ni que sigui un trosset, allà, als peus. Santa Arya m’il·lumini...