10/05/2022

El primer dia de votar

2 min

Fa quatre anys que estic empadronat a St. Albans, una preciosa ciutat al comtat de Herdfordshire. Això no vol dir pas que tingui els mateixos drets que els meus conciutadans britànics. Com passa als forasters que no estan carregats de diners, tinc les prestacions una mica escapçades. Per exemple, no em deixen votar a les eleccions generals, la qual cosa em fa un xic de malícia, amb les ganes que tenia de votar per qualsevol candidat que no es digués Boris de nom. Bé, almenys sempre puc dir que no va ser culpa meva. Tampoc va ser culpa meva que el Brexit sortís victoriós, feia tot just quinze dies que havia aterrat aquí i encara no tenia ni un trist compte corrent en cap banc, que per si no ho sabeu és una condició indispensable per poder funcionar en aquest país tan legalista i formal.

No tot són males notícies, però. El govern anglès, a canvi de fer-me pagar tots els impostos, em deixa votar a les eleccions municipals. I així és que aquest matí (en realitat el dijous 5 de maig), jo i la dona ens hem estrenat com a ciutadans amb veu i vot. Ja us aviso, em sembla que serà la primera i la darrera vegada que ho faig. Tot ha estat entrar i no trobar les paperetes enlloc. Com que anàvem perduts m'he atansat a una de les senyores de la mesa i li he preguntat molt amablement on eren les butlletes "Faci el favor de respectar la cua, senyor", ha estat la seva resposta seca i tallant. Collons, he pensat, quines males puces. O sigui que he tornat a la cua i quan ens ha tocat el torn, una altra senyora ben amable ens ha donat les paperetes. Jo, que soc sentit de mena, encara estava emprenyat amb l'antipàtica i de seguida he vist que el sentiment era mutu. Com que he fet més via que la meva dona he anat on era per dir-li que ja ho tenia enllestit. "Senyor, no pot acostar-se a la votant. El vot és secret". Sí, amics, era la meva enemiga. Anava a dir-li quatre de fresques, que la dona i jo no tenim secrets o si no tenia altra feina que tocar-me els neulers, però la meva companya m'ha vist les intencions i m'ha arrossegat cap al carrer. "Ai, Lluís –m'ha dit–. Sembla mentida. Cinc anys aquí i encara no saps que a Anglaterra només hi ha una cosa més sagrada que respectar una cua". "Quina? La reina?”, he replicat. “No, carallot, el secret de vot”.