02/01/2021

Desitjos del nou any

2 min

Tenir l’esperança d’un any millor. Cada minut, cada hora, cada dia, malgrat els titulars catastrofistes i els missatges demagògics, malgrat les directrius absurdes i contradictòries, malgrat els epidemiòlegs d’estar per casa i aquests tertulians de cafè que tot ho saben i no saben res. Enyorar-me dels meus sense fer-me mala sang, mirant de no atabalar-los amb recances ni planys, fent servir els skypes i els xats i els whatsapps per enviar-los amor incondicional i optimisme des d’aquesta terra de mal temps, bona gent i arbres majestuosos. Seguir cuidant els amics de debò, els que et tracten igual sempre, fins i tot quan no et necessiten. Fer-los saber que els tens presents, amb gestos petits, malgrat la distància.

Mirar de ser una mica menys desastre cada dia, sobretot amb els de casa. Apuntar-me les coses per no oblidar-les contínuament, fer memòria del que em toca per tal de no deixar la gent penjada. Fer més cas a la meva dona i sortir més de casa, reconèixer que té raó quan diu que faig servir el temps meteorològic com a excusa per amagar el meu esperit casolà recalcitrant. Fer-li encara més petons quan menys s’ho espera. Trencar el cercle viciós de no dormir de nit i després passar-me el dia mort de son i fent becaines pels racons perquè resulta que no he dormit. Rondinar menys, fins i tot quan crec que tinc raó. Pensar que un dia o altre d’aquest any tornaré a pujar a un escenari i a ser feliç d’una manera plena i absoluta.

Respectar l’espai personal del meu adolescent. Assimilar que ja no és el nen emparat d’abans i reconèixer que, tot i fer una mica de pupa, és la millor cosa que li pot passar per fer el seu camí. Mirar de dissimular i que es noti una mica menys com em cau la bava quan parlo d’ell. Estimar-lo sense embafar-lo amb xantatges emocionals d’aquells que em surten tan bé. No espiar-lo quan s’afaita el bigoti o quan canta a la dutxa fent coreografies inversemblants. Cuidar els petits rituals que encara no hem perdut: mirar pel·lícules, compartir cançons, fer bromes pesades, escampar el nostre proverbial mal perdre quan juguem a jocs de taula, parlar hores i hores de política de manera compulsiva i apassionada. Veure’l créixer i, aprofitant que ningú em veu, somriure amb el cor.

stats