24/12/2021

Dècimes d’esperança

2 min

Que bonic l’hivern. Que bonic el fred. Que bonic és tot, pensava jo fins que vaig tenir menors d’edat a càrrec (MEC) i l’hivern va esdevenir una simfonia de termòmetres, xarops, nits en semivetlla i altres delícies. Per no parlar de l’odissea d’endinyar i desendinyar guants, anoracs i gorres a tres petits MEC abans de pujar al cotxe, un cop dins el cotxe, quan baixen del cotxe i quan arriben al destí final. Ni Ulisses, l’astut, ho podria haver entomat. 

Que bonic viure pendent del termòmetre i resar a la verge de les dècimes inexistents perquè l’endemà el MEC pugui anar a escoleta, a escola o on sigui, però no a casa, no, per favor. I que bonic quan es lleven i, pam, les dècimes ja no hi són i l’element en qüestió sembla estar en plena forma i va a escola i a la tarda surt amb noves dècimes al cos i sant tornem-hi. O amb cagarrines. O vomitera. O taques d’origen ignot a la pell. O dolor d’oïdes. Que bonic quan es posen malalts de res greu però que dura dies. Setmanes. Amb alguna jornada de descans, per fer creure que tot ha passat, i no, encara no. Que bonic quan la gent explica tot el que ha fet i que ha sigut impossible fer a casa: anar a la neu, passejar, dormir, viure amb lucidesa mental, estar de bon humor, treballar de manera coherent.

Que bonic l’hivern, tot i que ara ho és més, que els MEC ja són grans i s’autogestionen. Tot i que ara hi ha el bonic factor del covid i qualsevol símptoma desperta una alarma gens sorda que no existia quan eren petits (Gràcies, gràcies, gràcies, déus de l’Olimp que heu enviat el covid ara que els meus MEC ja estan crescudets. Gràcies!) Ni tampoc les refotudes xarxes, en què ara tothom penja fotos de les jornades ideals en família. Perquè com a mínim, llavors, quan a casa la jornada no era ideal m’estalviava de veure les veritats (poques) o mentides (bastantes) o mitges mentides (gairebé totes) digitals de felicitat domèstica. 

Que meravellós, ideal, genial i fantàstic l’hivern quan el vivia a través de la boira mental que provoca la falta de son, el cansament i el refredat, les cagarrines, l’otitis, les taques i la vomitera que els MEC m’havien contagiat. I que bonic ara que ja no passa tant. Per favor, verge de la dècima inexistent, sigues benèvola amb totes les famílies amb petits MEC, que és Nadal.