22/08/2020

Les coses importants de la vida… no són coses

2 min

Us explico una història personal: un dia d’abril del 1988, sortint per la Meridiana de Barcelona per anar cap a la universitat, el cotxe de davant meu va frenar, jo també, i el cotxe de darrere meu em va picar. En uns instants el meu Seat 127 va passar del carril de l’esquerra al carril de més a la dreta i va quedar en sentit contrari a la marxa. No va passar res greu, però durant força dies vaig tenir la sensació que havia “tornat a néixer”, que d’alguna manera jo havia de demostrar que mereixia aquella segona oportunitat.

Podríem anomenar-ho l’ efecte soldat Ryan. Ja ho sabeu, la pel·lícula en què rescataven l’únic fill viu d’una mare vídua. Conscient dels sacrificis personals que ha suposat que el salvessin, al final de la pel·lícula es proposa fer que la seva vida a partir d’aquell moment valgui la pena. Potser ho heu viscut. Potser més d’una vegada i tot. Però llavors, si tantes persones hem passat per l’efecte soldat Ryan i ens hem plantejat fer millor la nostra vida omplint-la d’alegria, pau i bé… ¿com és que el món segueix anant tan malament?

Doncs perquè els efectes de l’efecte soldat Ryan no són permanents. Tot i les meves bones intencions, el cas és que al cap d’uns mesos ja tornava a enfadar-me per tonteries, a moure’m per egoisme i a desaprofitar ocasions de viure cada dia apassionadament. Això és així: la nostra capacitat d’adaptació és gairebé infinita. Ens acostumem ben de pressa a la bona vida. De fet, donem la vida per sobreentesa, tot i les proves de la seva fragilitat. Així que hem de posar valor en allò que val. I el que val són les persones, les relacions, l’amistat, l’amor. Ho hem constatat durant la pandèmia. Què hem trobat a faltar? Sí, d’acooord, paper higiènic i farina, però, sobretot, què hem trobat a faltar? Esclar, petons i abraçades de i a les persones que estimem. Potser fins i tot en aquests dies ens hem promès que, quan ens retrobéssim, seríem més pacients i més afectuosos. Però després…

No sempre tinc coses a dir, però això sí que us ho diré: donem valor a allò que val, celebrem la vida sense acostumar-nos-hi, sense donar res per suposat. Per poc que puguem, abracem i petonegem els fills. Diguem-los que els estimem, i demostrem-los-ho. Perquè les coses més importants de la vida no són coses: el més important de la vida són les persones.

stats