Confinat

Havia de passar. Un dia o altre havíem de rebre l’avís, i va ser fa deu dies llargs. Un company del menor d’edat a càrrec (MEC) era un probable cas d’infecció per covid i l’escola, seguint el protocol, va enviar tota la classe a casa, confinats, i només en van sortir un dia per fer-se la PCR tots plegats al centre escolar.

El MEC número 3 s’ha agafat l’experiència amb elegància i esportivitat. És un boig dels mangues, l’ anime i el Japó en general i sempre diu, mig en broma mig seriosament, que somia ser hikikomori, aquests joves i adolescentis comunis japonesos que no surten mai de l’habitació. Un fenomen que ve de lluny i que semblava molt exòtic fins al mes de març, quan tots vam exercir de hikikomoris per força.

Escric aquestes ratlles quan al MEC número 3 li queden poc més de trenta hores d’enclaustrament i li pregunto si ja té ganes de poder sortir de l’habitació, on el tenim tancat, aïllat i alimentat. Només en surt per anar al lavabo amb la mascareta posada i avisant de la seva presència, com si fos un transport de material radioactiu, o per fer una petita escapada a la cuina (també amb mascareta) en cas que no hi hagi ningú per casa i s’hagi d’autoalimentar. Ell em respon amb un “Pse” que resulta molt explícit.

He de dir que només es queixa de les classes virtuals, no perquè no estiguin ben plantejades, sinó perquè no li agrada fer classes virtualment. I, per la resta, diu que no ha patit gens. Al contrari. Ha pogut anar tot el sant dia vestit amb pijama i amb mitjons d’aquells que fan de sabatilles. També ha tingut l’excusa perfecta per amorrar-se tot el sant dia a les pantalles, i fer-ho sense que el controlem gaire perquè, en teoria, tot i que ho airegem tot constantment, l’aire de la seva habitació és susceptible de ser Txernòbil. A més, ha gaudit d’un servei d’habitacions impecable i d’alt nivell, que li ha servit l’esmorzar, el dinar, el berenar i el sopar, calents i a l’hora en punt. I a sobre no he pogut arrossegar-lo enlloc amb mi, amb qualsevol excusa, com feia abans. A més, em diu que no sap si recordarà què és caminar. Jo li dic que faci flexions i ell m’ensenya un petit pes que diu que fa anar mentre mira Game of thrones a l’ordinador. Riem.

El MEC ha viscut, doncs, un confinament d’or, perquè s’ha trobat bé. Si ha de tornar a passar, per favor, que sigui així.