Comprar roba amb un adolescent

Som a uns grans magatzems al bell mig de Londres, d'aquests on no hi ha cap dependenta dos quilòmetres a la rodona. Ara mateix estic just davant de l'emprovador, fent de penjador humà, amb tres quilos de roba a cada braç. Des d'on soc, puc sentir mon fill remugar, amb aquell brunzit tan característic de quan les coses no li surten com vol. No m'estranya. Jo estic a punt de tocar el dos cap al primer pub que trobi i fotre'm una pinta de cervesa abans no m'agafi un cobriment de cor.

Falten tres dies per a la Prom, aquesta cerimònia protagonitzada pels alumnes que acaben els estudis i que seria una barreja de primera comunió i festa mandanguera. Sí, falten tres dies i el nen encara no té americana, ni sabates, ni camisa, ni pantalons. La seva mare ahir em va dir, després de tres intents frustrats, que ja en tenia la pipa plena i que hi anéssim tots dos solets. "Així sabràs el que és comprar roba a un adolescent". Que exagerada, vaig pensar. Ara m'agradaria poder tancar amb clau el vestidor i pagar a algú perquè no el deixi sortir fins al 2026. No patiu, no ho faré. No puc tornar a casa sense el nen i encara menys sense la vestimenta comprada, és una qüestió d'orgull. I aquí estem, amb la divuitena americana que intentem, que li anirà massa gran o no el deixarà respirar de tan petita o serà un pèl fosca o massa formal o tindrà pocs botons o massa butxaques. I encara ens falten els pantalons, que li aniran balders o arrapats marcant-li la regatera del cul, i les sabates, que seran de senyor gran o li aniran estretes. No us penseu, tot això ho dirà ell, sense donar-me opció a valorar-ho, gràcies a la velocitat supersònica amb què descarta unilateralment qualsevol opció, com si la peça que s'està emprovant fos de llana picant; sense donar-me temps per mirar-lo amb una mica de calma i poder comprovar si està carregat de punyetes o realment sembla un pallasso de fira.

Ara ja han passat dues hores i tres establiments més. Em fa mal tot, però estic content. Soc a la caixa pagant. M’ha triat l'americana més horrorosa del món, uns pantalons model Michael Jackson ideals per passar el riu i les vambes més llampants de tot Anglaterra. Sí, ja ho sé, farà riure, però per sort jo no hi seré per veure-ho.