La parelleta

Tinc una sogra d’un gironisme químicament pur. Vull dir que, a part d’haver nascut a Girona, exemplifica de manera impecable el caràcter dels seus conciutadans. No està per romanços ni comèdies i diu les paraules justes i necessàries, sense fer escarafalls. És amable i cordial però no li demanis abraçades efusives ni mostres d’afectuositat empíriques.

La seva discreció és infinita, no suporta ser el centre d’atenció ni tampoc les bromes que ha hagut de patir pacientment per part del seu home i, després, per si no n’hi havia prou, del seu gendre. La seva frugalitat és proverbial: menja com un ocellet i només quan és estrictament necessari. També practica una honestedat a prova de bombes. Mai fa trampes o es tira floretes i la seva franquesa és un antídot infal·lible per fer-te baixar l’ego en un tres i no res. També és tossuda, independent i feta a la seva, però d’una manera discreta, és a dir que, si no l’atabales, gairebé sembla que no hi sigui.

Tinc també un fill d’un tarragonisme proverbial. És xerraire fins a punts embafadors i molt, però molt, de la broma. És mimós, enyoradís i sentit. Quan el tens a prop es fa notar, potser perquè li encanta ser el centre de totes les mirades. No sap perdre i utilitza sense escrúpols el seu poder de seducció innat per aconseguir sempre tot el que vol. La seva curiositat és infinita -i un pèl obsessiva, tot s’ha de dir- i té una capacitat dialèctica d’una precisió devastadora, sobretot quan el tens en contra.

Es diria, doncs, que la meva sogra i el meu fill s’assemblen com un ou a una castanya. I, tanmateix, la seva connexió és gairebé paranormal. S’entenen amb una mirada. Ella sembla rejovenir deu anys cada cop que el té al costat i ell la cuida i la mima amb una maduresa impròpia de la seva edat. Aquest estiu, amb l’arribada de l’adolescència, la meva dona i jo estàvem expectants per veure si aquesta complicitat tan bonica aguantaria aquests sis mesos de no veure’s l’un a l’altre. Doncs bé, no hem hagut de patir gens. En un parell de dies el nen ha tret l’àvia de l’ensopiment provocat per l’aïllament i la por de la pandèmia. Els hauríeu de veure arribar plegats de la platja d’Altafulla, remullats d’aigua de mar, bromes privades i complicitat. Què voleu que us digui, fan molta patxoca.