Colònies, campaments...

Estem asseguts en un banc ombrejat d’una plaça fent-la petar i observant la feinada que tenen quatre joves per entaforar dins d’un cotxe caixes de material, estris de cuina, tendes, una farmaciola, etc. Els hi cabrà tot? És la pregunta que ens fem còmodament instal·lats al banc de la plaça. No podem evitar el record d’aquells dies tan llunyans en què nosaltres érem criatures que anaven de colònies o monitors que ens aventuràvem a fer travesses, a plantar tendes vora els rius o dalt dels arbres, a encendre focs de camp i a apagar-los amb l'últim pipí del dia. 

Quan sembla que ja ho tenen tot col·locat s’adonen que s’han deixat una caixa, i no pas petita. Fa calor, però sembla que no la sentin. Mig buiden el cotxe, posen la caixa i tot troba el seu lloc, el seu espai. Ens hi acostem per preguntar-los si són conscients de la feina que estan fent, del valor que té el temps lliure, també el seu temps lliure. Nosaltres ho sabem per experiència. Ells riuen i deuen pensar: ja ens han tocat el parell d’avis una mica anats de l’olla que hi ha a cada barri. 

Hem aplaudit el personal sanitari. Encara els hem d’aplaudir, i molt ens temem que la cosa pot durar una llarga temporada. Hem aplaudit el món de l’escola, que ha sabut mantenir el més rellevant: la presencialitat, i no ha estat fàcil. Hem aplaudit els serveis essencials –la caixera del súper, el conductor del camió...–, que s’han exposat perquè no ens faltés de res, però no sabem si aplaudirem aquests joves que destinen part del seu temps a crear oportunitats de desenvolupament complementàries i diferents de les que ofereixen l’escola o la família. Un monitor de menjador, una monitora de l’esplai, un cap escolta o una responsable de colònies són persones que estan sempre a prop dels nostres fills, filles i alumnes. Acostumen a ser confidents d’allò que mestres i famílies no sabrem mai.

Potser que siguem justos i que, de la mateixa manera que no ens semblen bé algunes pràctiques socials del jovent, diguem amb veu ben alta i clara: gràcies joves per la vostra feina, per la vostra generositat, pel vostre temps. Els aplaudim, mentre els quatre joves ens miren una mica sorpresos i ens donen les gràcies. Dos entren dins del cotxe, i els altres dos, els que porten un altre cotxe tant o més carregat, els diuen que els seguiran.