Coeducació: arguments, rutines i estereotips
És interessant veure que hi ha temes que són recurrents i entren i surten del món educatiu encara que no s’hagin incorporat com a eixos educatius transversals. Impregnen tots els moments, totes les activitats i, sobretot, totes les actituds.
Ara ha recuperat el protagonisme la coeducació i sembla que aquesta vegada amb més fortalesa, ja que s’ha incorporat en els plans de convivència del centre escolar que inclou la coeducació com un eix important o diguem que imprescindible. També cal dir que, especialment, el professorat ha anat sistematitzant el debat, ampliant les informacions i els arguments que es donen a l’alumnat. Això enforteix que se’n vegi la importància i es creïn complicitats i col·laboracions amb les famílies i l’entorn. Però atenció, perquè les actituds canvien lentament i les conductes responen a les actituds.
Per començar, les argumentacions encara inclouen estereotips, molt arrelats, i per això el canvi és petit i inclou complicitats col·lectives: ja ho sabem, que ja ho farem! Doncs no. Si ho sabem, per què no es canvien les accions, les actituds i la manera de veure el món? I si apliquem la teoria? Potser és que ja trobem satisfacció i tranquil·litat en els discursos i no mirem el dia a dia, els diferents contextos, llocs i comentaris que ens mostren que els canvis són en massa casos quasi insignificants.
Les criatures aprenen amb les joguines, els jocs, les activitats esportives, les decisions, les responsabilitats i els comentaris. Per què no ho aprofitem i incorporem en el llenguatge conceptes genèrics més inclusius? Professorat, alumnat, famílies, criatures, jovent.
Quasi de manera natural ens justifiquem: “Ja ho sabem, però...” I per això encara ens falten espais de participació per fer una distribució més igualitària de responsabilitats i de canvis per afavorir que es puguin veure les contradiccions i eliminar els estereotips. Perduren encara comentaris com: “Per què jugues a això si és de nenes” o “Les nenes són més curoses”; o les diferents maneres de dirigir-nos a les persones. A les dones encara ens hi adrecem amb un noia o un maca perquè “fa més jove”, però als homes se’ls pot dir senyor perquè és un senyal de maduresa i saviesa. Mare meva, que lluny que estem!
