El clan dels desafinats
Els meus germans i jo, i ara els nostres descendents i també cunyats i afegits diversos, cantem el Per molts anys desafinant. Desafinem molt, i ho fem expressament. Cadascú de nosaltres al llarg dels anys s’ha especialitzat en cantar agut, o greu o com jo, que començo cantant agut i vaig fent pujades i baixades com si m’endollessin i em desendollessin del corrent elèctric. Fer-ho, això de cantar desafinant, és brutalment divertit. I si hi ha convidats que no ens han sentit mai, el plaer és doble. Ho vaig viure en directe en el meu cinquanta aniversari, on hi havia un munt de gent que va observar atònita aquell orgue de gats amb veu de ressaca, mentre es preguntaven si era possible cantar tan malament... i per què jo somreia tant. Fins que els vam aclarir que tot allò era volgut i ho van entendre tot.
No sé com vam començar, la cosa més probable és que fos per escandalitzar la nostra progenitora. I com que ens va divertir, ho vam continuar fent. El millor és que s’ha convertit en un ritus, de passada. Els menors d’edat a càrrec propis o aliens comencen rebent la cançó amb espant. Són petits i s’amaguen sota la taula o es refugien als braços d’un adult que no canti gaire fort. Després es van fent grans i acaben mutant en adolescentis comunis que ens miren amb un sentiment de vergonya aclaparador. Fins que un dia, sense saber ben bé com, de la mateixa manera que nosaltres vam començar a desafinar, els MEC, ja majors d’edat però encara a càrrec, s’afegeixen a la nostra anticoral. I gaudeixen del ritual. I es deixen anar i riuen. S’han fet adults. Ja formen part d’un clan de manera activa. El clan dels desafinats. El clan dels que volem viure a partir del sentit de l’humor.
Hi he pensat molt i crec que l’humor, les ganes de riure, és la cola que sempre ha empastat aquests set germans que som a la meva família. L’humor com a arma de supervivència. Com quan va morir el pare i a la sala de vetlla, un 7 de gener, vam començar a recordar els acudits dolents que explicava i ens vam preguntar per què no havíem portat beguda per fer una vetlla a la irlandesa, bastant més divertida que aquell ensopiment. Malgrat el moment, vam aconseguir riure de debò.
Aviso, d’aquí dos dies tornarem a cantar per felicitar el nostre germà Quim. Si el terra tremola, sí, serem nosaltres.
