Carta d'un mestre a la nova consellera
[...] Tornarem a l’escola / que ja deu estar trista / tota sola / i amb els amics de sempre / celebrarem amb joia / el setembre [...]
El poeta Miquel Martí i Pol, amb aquests versos carregats d’optimisme, parla del setembre i evoca l’escola en aquest moment de represa de les noves relacions i rutines.
L’optimisme ha de ser la benzina que ha de mobilitzar les energies dels equips de mestres a cada nou inici de curs. Però ser optimistes no vol pas dir deixar de banda els reptes, molts que arrosseguem de temps i d'altres de nous, als quals haurem de fer front.
És un setembre en què la dimensió política agafa una presència particular, amb un canvi de govern i, per tant, de consellera. Ja en els moments en què s’estava negociant la investidura hem pogut comprovar que en el mercadeig dels acords entre partits hi han entrat temàtiques educatives, com ara la recuperació de la sisena hora a l’escola pública. Aquesta és una demanda que no neix ni dels moviments de mestres ni dels sindicats i que sembla tenir per objectiu allò de “més és igual a millor”. Com que no s’ha tingut en compte la veu de nosaltres, mestres, no hem pogut dir, per exemple, que un temps de lleure universal i gratuït hauria pogut tenir un paper molt més complementari i eficaç que no pas anar injectant més hores lectives, quan de fet no estem pas massa per sota de la mitjana europea en termes de nombre d’hores lectives per any.
A la nova consellera li voldríem demanar que se’ns escolti més abans de prendre noves decisions, i sobretot que els canvis al departament no acabin generant cops de volant que ens poden acabar desorientant en uns moments en què l’escola ja està prou tensionada.
També li demanem temps. Després d’uns anys en què semblava que la idea de “canvi” era sinònim de “millora” o fins i tot d’“innovació”, necessitem temps per trobar més continuïtats que consolidin i donin sentit a les decisions i als projectes que tenim a cada escola. Fugir de la impulsivitat del canvi és avui tan urgent com allunyar-nos de l’immobilisme, de les inèrcies dels “Aquí sempre ho hem fet així” que paralitzen idees i desmobilitzen els optimismes.
La ressaca de les proves PISA
A més convé recordar que a les escoles els equips de mestres hem de compaginar la gestió dels nostres quotidians amb el desplegament dels nous textos curriculars. La globalització i l’aprenentatge per competències, entre altres idees que plantegen els nous currículums, representen una magnífica oportunitat per omplir de sentit l’esforç d’infants, joves i adults a les escoles. Però la ressaca dels mals resultats a les proves PISA ha donat una nova embranzida a un moviment, que podem trobar tant a dins com a fora de l’escola, que parla de la necessitat de recuperar la cultura de l’esforç, de la importància dels continguts i fins i tot del retorn dels llibres de text. Però l’escola que pretén contribuir a la formació d’infants i joves competents en una dinàmica de globalització, contràriament al que alguns diuen, necessita molt esforç (que no és pas el mateix que el sacrifici estèril), molts continguts (que posats en relació entre ells i amb la realitat esdevenen competències) i sobretot necessita tenir molts llibres a l’abast dels infants i també dels adults.
No hem parlat a fons de reptes importantíssims com la pobresa infantil, la segregació escolar, de l’atenció a les diversitats, de la necessitat de construir espais reals de participació de les famílies, de la importància de continuar vetllant i treballant perquè la llengua catalana sigui llengua d’ús i de relació i no pas únicament una llengua acadèmica. Tots aquests reptes tan importants els anem arrossegant i en alguns casos descuidant amb massa alegria i no podem deixar-los de cap manera de banda.
Convindrà aprendre a maridar optimisme amb compromís. No ens mereixem el privilegi de conviure amb els infants i joves si no ho provem.
