Nadal i Reis

La càrrega mental nostra de cada dia (també per Nadal)

Nadal és un tsunami de feina frenètica i som majoritàriament les dones les que som arrossegades per aquesta onada descomunal

A El cel segons Google, Marta Carnicero escriu: “Quan ella es va aixecar l'endemà es va trobar a l'aigüera, com sempre, restes farcides del sopar, i a l'hule molles i cèrcols, també com sempre. Va prémer el botó per connectar la Nespresso, es va cenyir la bata i, mentre aixecava la palanca perquè caigués la càpsula, va pensar que el seu marit no l'entendria mai”. L'escena és la part visible de la rutina quotidiana: cuinar, arreplegar, netejar, fer la compra. Totes aquestes coses que sostenen tota la resta. Ocults, com una d'aquelles il·lusions òptiques que us ofereixen una segona imatge si saps mirar, tots aquests pensaments domèstics que posen en marxa el complex engranatge de la marxa familiar. Planificar els dinars i els sopars, saber què falta per comprar, fer comptes, organitzar les tasques al dia, recordar què els ha quedat petit, buscar el regal del novè aniversari infantil de la temporada, demanar la cita per a la revisió del nen sa, buscar un tècnic que arregli la rentadora.

El 1984, la sociòloga Monique Haicault encunyava al seu article La gestion ordinaire de la vie en deux el concepte de càrrega mental per referir-se a aquest amuntegament de tasques pendents i preocupacions relacionades amb la gestió diària de la llar i les cures que es produeix principalment en el cervell de les dones. Una acumulació de tasques que sembla incrementar-se en moments clau com les vacances, els aniversaris i Nadal, i que curiosament pateix del mal de la invisibilitat. Qui assumeix aquestes responsabilitats extres? Qui organitza la logística que imposen les vacances escolars? Qui pensa els regals que portaran els Reis? Qui planifica els dinars i els sopars nadalencs? En aquest mar de preguntes cal plantejar-se quantes exigències ens sumem i d'on venen aquestes exigències: els calendaris d'advent que veus a Instagram, l'inesgotable lleure nadalenc que arriba a la teva bústia de correu electrònic, les activitats compartides que arriben als grups de Whatsapp. Nadal és un tsunami de feina frenètica i som majoritàriament nosaltres les que som arrossegades per aquesta onada descomunal.

Cargando
No hay anuncios

Esforç invisible

Penso en una cosa que assenyala Núria Labari a La millor mare del món: “El que necessito és repartir l'espai de criança mental, tots els pensaments domèstics que jo tinc en benefici de nosaltres quatre, tot l'esforç invisible i incomptable de què ell se'n beneficia”. Des de la lògica productiva sembla difícil percebre el valor d'aquest treball domèstic i familiar de què tots depenem, però que fan principalment les dones. No és només la invisibilitat d'aquestes tasques mentals (i físiques), també és la dessincronització de les veritables necessitats i prioritats, i això fa que funcioni la vida quotidiana.

Cargando
No hay anuncios

En una investigació de Marina Sagastizabal, Temps, ciutadania i desigualtats, una aproximació als usos del temps diari i al dret al temps propi, es dona una clau interessant per aconseguir que aquest “esforç invisible i incomptable” del qual socialment ens beneficiem es faci tangible i divisible: aconseguir que els que només tenen disponibilitat (i càrrega mental) per a l'aspecte laboral siguin considerats com a ciutadans irresponsables per no estar complint amb els seus deures de cuidadania (un concepte que traspassa la noció de ciutadà per posar al centre la cura de la vida com a responsabilitat social i política ineludible). Potser els qui s'hi han d'incorporar puguin començar per recordar-se la nit del cinc de gener de deixar una safata amb torró i llet a ses majestats els Reis d'Orient.