Caos a l'aeroport
Diuen que la millor manera de superar les teves pors és enfrontar-t'hi. No és que jo vulgui dubtar de la psicologia moderna, déu me'n guard, però m'agradaria dir que aquest axioma no sempre funciona. Posem per exemple els aeroports. De sempre, quan he de volar, una angoixa generosa em fa de companya de viatge desinteressadament. No puc amb aquesta sensació de claustrofòbia que m'envaeix quan tanquen la porta de l'avió, hermèticament, com si fos un frigorífic industrial gegant, aquest saber que no podré sortir d'allà per molt tonto que em posi; per no parlar de la mania tan borreguil que té la gent de col·lapsar el passadís tot just les rodetes toquen el terra, amb les maletes caient-te al cap, com si repartissin caramels per abandonar l'aparell abans que ningú.
He de reconèixer que aquest pànic ha minvat. Amb l'experiència he après a ser l'últim de pujar, cosa que m'estalvia la cua eterna de l'embarcament, i també a esperar pacientment que els esperitats fotin el camp quan arribem. Sí, tot havia millorat bastant, fins que va arribar el covid. Des que la pandèmia ens ha agafat pels ous, tot s'ha girat com una truita. Ara agafar un vol és una gimcana absurda, un seguit de controls amb tanta paperassa que talment et sembla que estiguis anant a una república soviètica qualsevol. I el pitjor no és pas la quantitat de documents i proves que has de traginar, sinó l'aleatorietat dels requisits, aquesta manca d'uniformitat i criteri. El que és correcte per a un vol ja no val per al següent, com si algú decidís distreure's una mica, fent-ho tot més complicat perquè no t'avorreixis de tant viatjar. D'un dia per l'altre et trobes que les PCR en català no valen, que ja sabem que és una llengua folklòrica inventada per tocar els ous. O, que encara que t'hagin costat un ronyó, si no porten el telèfon dels laboratoris no serveixen per a res, encara que tinguin tots els segells i signatures del centre en qüestió.
Tot plegat fa que et fiquis a la cua amb el nas escaldat i el culet ben fermat, no fos cas que t'agafi una hostessa malhumorada i et demani que la PCR tingui afegida una foto en 3D de la cara que fas quan el palet penetra les teves foses nasals, gairebé gratant-te el cervell. Coi de pandèmia, tu.