Els besavis, inventors del futur
En altres temps les criatures entraven en contacte, a través dels avis i els besavis, amb els records d'un passat que, als joves, tan aviat els semblava terrible com els sorprenia o feia riure. Els besavis parlaven de guerres terribles, d'epidèmies devastadores, de malalties sense cura. Però també de més contacte amb la natura i d'una vida més tranquil·la a les ciutats. El seu era un món més rural, més ingenu i, sobretot, amb moltes menys coses a l'abast. Amb mancances que, als joves, els semblaven impossibles de suportar. Les criatures han tingut, des de sempre, un tast de les coses bones i dolentes del passat a través dels més grans.
Ara els avis, en canvi, i encara més els besavis de les criatures, són una porta oberta al futur. Ara poden preguntar-li a la besàvia com era, al seu temps, anar a comprar. La besàvia comprava amb una senalla de palma. La verdulera venia els productes de la seva horta, del mateix poble o de ben a prop de la ciutat, i li omplia el cistell de fruites i verdures fresques. Tant la carn com el peix els servien embolicats en paper. No feien servir ni bosses de plàstic ni safates de pórex o d'alumini. El besavis s'havien inventat el futur. Un futur d'empreses responsables que no retractilaven el pernil ni en separaven els talls amb tiretes de plàstic. Un futur en què per comprar llet havies de portar la lletera, i en què no es podien fer servir recipients rectangulars que continguessin plàstic, alumini i cartó i que exigissin un procés complex de reciclatge. Els besavis i els rebesavis també es van inventar el transport del futur, perquè anaven a tot arreu a peu, amb tartana, amb tren o amb tramvia. Desgraciadament, algú va aprofitar la idea de la tartana per fer cotxes i inventar-se els embussos, els mecànics, les ITV, la contaminació acústica i l'atmosfèrica per plom i CO2. Hem perdut molt de temps amb aquesta reinterpretació de la tartana, però per sort hem tornat a descobrir la resta d'invencions. Els besavis i rebesavis es van inventar un món de joguines de fusta o de llauna que duraven anys i anaven sense piles. Un món en què podies veure i parlar amb els teus amics directament, i no calia cap xarxa social per explicar-los la vida.
Hem trigat uns quants anys a tornar a connectar amb aquell món. Però ara mateix, per a les nostres criatures, una conversa amb els seus besavis pot ser, en molts sentits, una lliçó de futur.
