Ares

Una de les coses més boniques que té tocar en un grup de llarg recorregut és veure com la gent que et segueix es fa gran al mateix ritme que les teves cançons. Com passen de ser adolescents assedegats de sensacions pròpies a adults que, malgrat els anys que passen inexorablement, encara et volen com a banda sonora de la seva vida. No us penseu, no és un recorregut lineal ni impermeable. Tots els seguidors, per molt fidels que siguin, tenen èpoques en què s'esvaeixen, instants en què el destí els fa desaparèixer de les primeres files deixant un buit que potser només notes tu. Després, si tens sort, de manera sobtada i imprevisible, en algun pavelló mal sonoritzat tornen a il·luminar la primera fila amb un somriure que ho explica tot.

Ella era una de les més estimades. Amb aquella rialla que li il·luminava la cara, el front ample i els ulls inquiets, ballant i cantant, ubicada sempre al costat dret de l'escenari, amb una cervesa a la mà i una cigarreta als llavis. Birres i cendres, que deia ella amb aquella conya tan seva. Sovint em pregunto si en són conscients, aquests amics de concert, de la tranquil·litat i serenor que donen a un cantant nerviós i ple de dubtes, com apaivaguen les pors amb una sola mirada, les picades d'ullet i les complicitats, aquest instant en què et fan sentir estimat i et fan adonar que estàs en el millor lloc possible.

Fa tres dies vaig rebre la notícia com un cop de martell. Un absurd accident de cotxe tornant a casa seva. I després el buit, la tristor infinita, el nus a la gola. I dos pensaments. El primer, que les malalties fatals tenen un avantatge pervers sobre els accidents. D'alguna manera et preparen per al dol, et donen temps a acceptar el que sembla inevitable. D'aquí potser l'estat de xoc i la incapacitat d'assimilar res. L'altre, cap als amics, la Lali, la Núria i tants altres, però sobretot cap als pares, amb aquesta pena fosca i profundament irreparable d'enterrar una filla, un dolor que malauradament he viscut de ben a prop fa tan poquet.

Descansa en pau, bonica. Els que t'hem gaudit et portarem sempre a la memòria, amb la teva alegria contagiosa i aquelles ganes de viure que ens regalaves cada cop que ballaves sense mesura a primera fila, just al cantó dret, com sempre.