L’arbre de les mascaretes i els marcians
Arribo a la casa familiar després d’una setmana confinada al meu pis particular i el primer que veig és que la mascareta que algú va penjar amb una pinça a la camèlia del pati encara és a la camèlia del pati. La planta és la més visible des del menjador. Mires enfora i pam, camèlia i mascareta. Fins avui he optat per deixar que la fatalitat de l’antiestètica seguís el seu curs, però ja no puc més i decideixo rebel·lar-me.
Arribo a la casa familiar, veig la mascareta, remugo un “caguntot” i la despenjo. No la llenço perquè soc comprensiva amb les arts performatives, però fins a cert punt. No em limito només a això. A la nit començo l’operació TA, Teclat Abduït. Entro a l’habitació del menor d’edat a càrrec (MEC) núm. 3 moments abans de sopar, aprofitant que no hi és, i desconnecto el teclat de l’ordinador i me l’enduc a un lloc segur. Les meves indicacions, clares i correctes, de NO fer servir l’ordinador a partir de certa hora, el MEC número 3 se les ha passat pel folre del pantaló de pijama que porta posat des del 13 de març. Així que he passat a l’acció i quan ell em pregunta pel perifèric li dic que els marcians l’han abduït i que han promès que tornarà a l’hora de connectar-se per fer classe. Ell em recorda que té 14 anys i que no cal que li digui ximpleries i que okmackey. I l’endemà els marcians compleixen la seva paraula.
A l’hora de dinar la major d’edat a càrrec (MEC) núm. 1 increpa els Déus de l’Olimp per haver-la condemnat a viure tancada amb dos germans penques a qui s’ha de perseguir perquè compleixin amb les tasques domèstiques assignades. Em sento tan identificada que em venen ganes d’abraçar-la, però no ho faig perquè sé que m’engegarà. Al final tothom fa el que ha de fer i el MEC núm. 2 es lamenta: qui ha desmuntat l’arbre de les mascaretes? I m’explica que estava a punt de veure florir més mascaretes i que quin poc sentit artístic i quina poca fe en la natura. No sé què dir-li. A mitja tarda torno a penjar la mascareta a la camèlia. El seu sentit de l’humor m’ha robat el cor, i em rendeixo. A l’hora de sopar li ho faig veure i ell somriu. Mentrestant, cada nit, els marcians continuen abduïnt el teclat, i cada dia l’amaguen a un lloc diferent. Que llestos.
L’únic que no se soluciona és haver de perseguir els MEC 2 i 3 perquè facin el que els toca. La setmana que ve, que estaré sola, invocaré els marcians per idear una estratègia. Ja us l’explicaré.
