Aquest és el color que envaeix la infància (i no hauria de ser així)

BanyolesDes de Goethe fins a l’actualitat, molts estudis han demostrat la relació entre el color i les emocions. El color no només és estímul visual, és llenguatge emocional. Un estudi publicat a Frontiers in Psychology (2020) afirma que certes tonalitats influeixen en el nostre estat d’ànim: els tons càlids activen, els freds calmen, i els colors vius generen alegria o excitació. Això vol dir que hem d’envoltar les criatures de colors fluorescents? No, però sí que cal entendre que el color parla i, sobretot, acompanya.

Quan la vida i el joc dels infants es torna beix

Els colors molt estridents poden alterar l’estat d’ànim, per això és recomanable que les parets de les aules i de les habitacions es pintin amb tons suaus i neutres. Però una cosa és afavorir un entorn tranquil, i l’altra és convertir la infància en un catàleg de disseny nòrdic.

No dubtem que darrere d’aquesta tendència hi ha una intenció de cura. Totes les famílies volen el millor pels seus fills, però la moda del beix ha portat el minimalisme estètic a extrems que a nosaltres ens preocupen. Habitacions monocromàtiques, roba sense contrast, joguines que semblen objectes de decoració. On és l’alegria del color que necessita la infància?

El color com a experiència vital

Els infants exploren, construeixen i s’expressen a través del color. Jugar amb peces de colors vius no és només estimulant a nivell sensorial, també facilita la categorització, la seqüenciació, la memòria visual i l’associació simbòlica.

Un nin vermell pot ser una emoció, una bandera, un senyal. El color amplia les possibilitats de joc i d’expressió emocional.

L'estètica adulta no ha de colonitzar la infància

L’univers infantil de cop s’ha tornat trist, homogeni i allunyat del sentit comú. A la natura hi ha color, accedir-hi al que ens ofereix és un dret i fer-ho tot neutre és desnaturalitzar la infància.

Hem estat molt crítiques amb l’ús del color i l’estridència que es va fer servir en la nostra infància, amb una gamma cromàtica limitada als colors primaris, sovint allunyats de la natura i de la sensibilitat envers l’harmonia. Vam créixer envoltades dels colors del parxís… i com és la vida, potser vam tenir sort! Abans de quedar-nos amb el beix, nosaltres preferim els nostres estimats blau, groc, verd i vermell.

L’estètica adulta no hauria de colonitzar la infància. Les criatures busquen el color, el contrast, la intensitat i la vitalitat. Necessiten que el món quotidià parli el seu llenguatge: ple de matisos, de vermells intensos, de blaus profunds i de verds esperançadors.

Una infància viva i a tot color

Reivindiquem una paleta de colors que representi la infància tal com és: rica, expressiva, natural, real i plena de matisos.