Graduats per junta
S’acaba el curs i arriba l’hora de recollir les notes a l’espera de les recuperacions. Les avaluacions finals semblen subhastes de peix, o com si arribessin els Reis, per allò dels regals. Moltes vegades els professors estem més preocupats que els mateixos alumnes perquè ho aprovin tot. Per això acabem estovant-nos i, en general, facilitem que passin. Encara que en l’ambient s’ensumin les vacances, no m’importa corregir un munt de recuperacions. El que no accepto és que els meus alumnes aprovin sense uns mínims.
D’ajudes n’he fet moltes, com gairebé tots, però sempre dubto si d’aquesta manera els estem perjudicant. Crec que no volem que els resultats reals siguin massa desastrosos, perquè de seguida vindrien els inspectors a donar-nos lliçons. En el meu cas, com a tutor de quart d’ESO, sé que les ajudes poden decidir si un alumne assoleix el graduat o no. No són decisions menors i sabem que poden marcar la trajectòria d’uns adolescents encara molt volubles als estats d’ànim. Les avaluacions finals són maratonianes i sempre afrontem casos complicats. Podem aprovar assignatures per junta i, tot i que apareixen amb un asterisc, a efectes legals es consideren assolides.
Es pot donar el cas que aprovis algú que tingui una matèria suspesa amb una nota molt baixa simplement perquè només li queda aquesta assignatura per aconseguir el títol. De vegades els regals ja arriben ben embolicats a l’avaluació perquè el professor ho ha solucionat abans que ho decideixin per ell la resta de col·legues. Una vegada vaig estar en una junta final en què, per culpa d’un conflicte entre els pares d’un alumne i la direcció, es va graduar un alumne amb quatre matèries ben suspeses, cosa que va obligar a aplicar el mateix barem a tots els companys de la promoció.
Això ve de lluny, fins i tot de quan jo era alumne, i d’alguna manera en paguem i en pagarem les conseqüències. Els professors som conscients que si ens passéssim d’estrictes provocaríem un tap de suspesos que omplirien moltes aules. I en som responsables, tot i que ens fa mal quan un alumne, amb aquell posat mig fatxenda, ens diu que aprovarà igualment, com li van fer al seu germà o a un conegut, perquè amb una o dues de penjades segur que et regalen el graduat. I potser per això no és garantia de res.
