Agulles

Una de les anècdotes que més m'agraden de la meva companya de vida va d'agulles. Sembla ser que un bon dia, quan ella tenia quatre anyets, va arribar el practicant a casa seva per punxar-la. Potser ara us sobta aquesta manera de funcionar, però si sou granadets segur que sabreu del que estic parlant. Com oblidar-ho, oi? Es tractava d'aquest home precursor d'Amazon que es dedicava a fer servei a domicili especialitzant-se a repartir injeccions prêt-à-porter. Bé, doncs aquell dia, la meva dona, en un acte precoç de lucidesa, va decidir unilateralment que estava saturada de deixar-se punxar per aquell senyor tan sinistre i es va amagar sota el sofà del menjador. Allà, sense moure ni les pestanyes, va fer vaga de vacunacions mentre els seus pares i el senyor practicant intentaven debades fer-la sortir del seu amagatall. El resultat va ser una hora llarga d'immobilitat absoluta, primer per tal d'esquivar la punxada intempestiva d'aquell senyor i després per posposar l'esbroncada descomunal d'uns pares avergonyits per haver fet perdre el temps a un home tan ocupat.

He d'admetre que cada cop que m'ho explica em ve una glopada d'empatia. Em sembla que tots els infants de la nostra generació vam desitjar de petits poder desaparèixer cada cop que sonava el timbre i sabíem que ens venien a punxar. De fet, malgrat el temps que ha passat, jo mateix encara tinc ben present la veu, la cara i fins i tot l'olor d'alcohol de noranta-vuit graus que perfumaven les mans de l'Antonio Moreno, el practicant del meu poble, un home simpàtic i alegre que, així i tot, va ser el més semblant que vam tenir mai a l'home del sac. No sé si Pavlov hi té res a veure o senzillament soc un cagat, però des de llavors he tingut pànic a les agulles. Quan vaig a fer-me una anàlisi de sang, sempre aviso abans a la infermera que m'amagui la injecció tant com pugui si no vol que marxi corrent. Per això avui no em sé reconèixer. Acabo de sortir del centre on m'han posat la vacuna del covid. No semblava jo. Hi he entrat com qui entra a Port Aventura, somrient i saludant tothom, gairebé a punt de fer l'onada. Ai sí, quines coses. Després diran que aquesta pandèmia no ens ha canviat els hàbits, tu.