07/11/2020

El bigoti

2 min

Veure en primera persona com ton fill es transforma en adolescent és una de les experiències més al·lucinògenes que es poden tenir sense fer servir substàncies psicotròpiques. Com us ho diria? És presenciar un cas de transformisme digne de la millor revista del Paral·lel o com si un prestidigitador fiqués el meu marrec xerraire i vital en un bagul i amb un cop de vareta me’l canviés en una cosa irreconeixible, un ésser estrany que arrossega els peus amb un posat d’avorriment infinit, abduït a temps complet per una pantalla diminuta on sempre passen coses molt més divertides que aquí on som la resta dels mortals.

Però més enllà dels canvis anímics hi ha un altre aspecte d’aquesta metamorfosi que em té encara més fascinat. Parlo d’aquests vint centímetres d’alçada que han aparegut de sobte, aquesta manera insolent de fer-me sentir encongit com un jersei de llana rentat amb aigua calenta. Parlo d’aquesta nou que sembla que vulgui fugir del seu coll, d’aquest quaranta-tres de sabates, dels cabells rossos i rinxolats que ara són un matoll del color de gos com fuig. I ja em perdonareu que no sigui més específic sobre el tema dels pèls, però no vull pas trencar els vincles emocionals que encara ens connecten. Només us diré que cada cop que entro al bany i me’l trobo dutxant-se, amb tot aquell bé de Déu, la meva primera reacció és trucar als Mossos i dir-los que un senyor gran està fent servir el meu suavitzant.

Ara bé, el vessant més divertit d’aquest hirsutisme desenfrenat es troba just sota el seu nas. Ho reconec, em fascina aquesta frenada de bicicleta que li decora el llavi superior; la trobo absolutament entendridora. I encara em flipa més aquesta tossuderia de no fer servir la maquineta per desterrar-la de manera temporal. “Tan presumit que ets, on vas amb aquest borrissol, fill meu?” Ai, sí! I us he de dir que no ho entenia fins que l’altre dia la magnitud del bigoti era tan dramàtica que ell mateix em va demanar la meva Gillette per estrenar-se. Us ho asseguro, va ser un moment que mai oblidaré; la seva cara d’espantat fent per primer cop el que farà tantes i tantes vegades al llarg de la seva vida. ¿I el seu comentari un cop enllestida la feina? “Ostres, si no m’ha fet gens de mal! Per què no m’ho deies? Ho arribo a saber i ho faig abans, coi!”

stats