Aeroports

De totes les maneres de viure l’experiència d’un aeroport, potser la més completa és quan estàs a punt de perdre el vol. Segur que us hi heu trobat algun cop. Heu confiat en la puntualitat proverbial de la Renfe per arribar-hi amb prou temps o us heu trobat amb un embús de cal Déu just quan enfilàveu l’autovia del Prat. En el meu cas vaig empalmar el malson ferroviari de costum amb un taxi redemptor. Primer em vaig haver d’empassar un retard de vint minuts, anunciat per megafonia, que s’anava eixamplant en temps real com una panxa cervesera, de manera que el que era un quart d’hora llarg va passar a ser més de mitja hora, això sí, sense cap tipus d’explicació, no fos cas que patíssim un empatx d’informació.

Un cop arribat a Sants vaig avisar la dona i el nen que arribaria un pèl just. La resposta seva va ser bastant més realista: “No arribes a temps de cap de les maneres, si no és que agafes un Batmòbil”. Animat per aquest brot d’optimisme familiar, vaig cridar un taxi i li vaig engaltar un “Cap a l’aeroport, tan ràpid com et permeti la llei!” que va sonar a escena de pel·lícula d’acció. Hauríeu d’haver vist la cara de felicitat del taxista. Per mi que feia anys que esperava una ordre d’aquesta mena. No us penso explicar tot el que va fer, només puc dir-vos que em va deixar a la porta de l’aeroport en un tres i no res.

A partir d’aquí va arribar el paradoxisme total. M’hauríeu d’haver vist saltant-me cues, desencaixat, amb el bitllet a la mà, cridant que perdia el vol; la meva indignació amb aquests que s’esperen a l’últim moment per treure de les maletes necessers i ordinadors i líquids o el cinturó i les monedes dels pantalons. O cronometrar-me els tres-cents metres llisos amb maleta de rodes que vaig fer buscant la meva porta d’embarcament, com sempre la més llunyana de totes, esquivant els turmells de mitja població catalana. No patiu, hi va haver final feliç: quan vaig arribar a la porta em vaig trobar la meva dona suplicant a l’hostessa que s’esperés un minut més i el meu nen animant-me com si fóssim a la final olímpica de relleus.

Deu minuts més tard dormia com un tronc, amarat de suor i amb la satisfacció d’haver aconseguit l’impossible. Un altre cop, però, penso sortir de casa sis hores abans.