Adolescències interrompudes per la pandèmia
Des de l’inici de la pandèmia, he preguntat a més d’un miler de famílies, docents i joves quines eren les seves emocions predominants. Els primers dies de confinament, les agradables guanyaven per golejada. Tot i l’impacte general, només dues de cada deu eren ingrates. La majoria confiava que aquella situació seria breu i agraïa, malgrat tot, la desacceleració i l’oportunitat de recuperar espais i temps per a la vida familiar que suposava. Però l’optimisme va durar poc. Al cap d’un mes, les emocions ingrates ja atrapaven les agradables i les superaven per poquet. En el moment actual, un any i dos mesos després, s’imposen clarament. Els percentatges s’han invertit i gairebé vuit de cada deu són desagradables.
El “tot anirà bé” del principi ha anat perdent gas i s’ha desinflat en moltes persones i col·lectius. En el d’adolescents i joves, especialment. Les paraules amb les quals defineixen la situació que estem vivint remeten majoritàriament a emocions difícils, igual que passa amb els adults. Però les paraules que fan servir els joves són diferents, tenen una altra naturalesa, abast i connotacions. Els adults parlem principalment d’esgotament, incertesa, desànim, angoixa, tristor, desconcert, impotència... Els nois i noies parlen de tancament, solitud, avorriment, enyor, duresa, desesperació, i atenció a les següents: oblit, ofec, ajornament i interrupció.
El que expressen té molt de sentit. Les restriccions que estem patint són més dures a l’adolescència. L’aïllament social que ha imposat el confinament és més antinatural en aquesta etapa. Comporta, certament, una interrupció severa en el seu procés psicoevolutiu, en el desenvolupament social, acadèmic, laboral, en el despertar vital, amorós, sexual. El que necessiten per seguir madurant i avançant cap a la vida adulta està interceptat. Se’ls nega la major part del que és essencial a la seva edat: sortir, experimentar, descobrir, flirtejar, distanciar-se de la família, un sentiment d’autonomia i llibertat creixent, espais d’intimitat, l’aventura vital en soledat i en companyia. No és estrany que sentin que les seves vides han estat aturades. Hem de poder comprendre-ho, acollir-ho, legitimar-ho i acompanyar-ho i no pas desmerèixer-ho, negar-ho o forçar l’optimisme, quan l’optimisme fa pujada.
