06/06/2020

Adeu a l’escola

2 min

Mentre van fent i desfent el quadre del retorn a l’escola, abans que comenci la calma en solitud que pot ser l’estiu, no puc evitar pensar en un grup molt significatiu d’adolescents: els que marxaran de l’escola sense un comiat que prepari un port d’arribada. Arriben els setze anys i progressivament van acabant la seva adolescència. Estan a 4t d’ESO (o és el quart any que deambulen per l’escola secundària) i, tancats, alliberats o enyorats d’institut, arriben al final, acaben el seu temps d’escola obligatòria. Enmig del buit de la pandèmia, sense escola, comencen una transició cap a un temps en què anar a classe ja no serà el centre de les seves vides.

Són personatges enmig d’un punt crític (ara més crític): ja no està ni pot estar clar què volen fer amb les seves vides el curs següent i no sempre estaran disposats a fer el que els adults hem previst. La pregunta bàsica de “Què faré el curs vinent?”, envoltada d’un nou context de crisi, pot tenir aquestes respostes: “Res”, “Batxillerat perquè ho volen els pares”, “No ho sé, ja ho veuré al setembre”... En molts moments, allò que sembla que ells volen fer i el que nosaltres volem que facin entrarà en desacord. A més, una part significativa dels adolescents semblen quedar-se encallats a la sorra i, aturats, miren l’horitzó, amb una suposada calma que ens irrita o immersos en una total confusió. No tenen clar què els cal fer ara amb la seva vida. Alguns altres, en els últims mesos de l’escolarització obligatòria sembla que entrin en alguna mena de crisi o conflicte final i no vulguin fer res.

En l’últim llibre sobre adolescents que he publicat escric un capítol (“No sap què fer i no puc permetre que no faci res”) sobre els adolescents que posen les seves vides en mode pausa, en espera no se sap de què o encallats en una sorra que no sempre està en calma. El recupero per recordar que (ara de manera encara més crítica) tenim tres reptes: com podem facilitar una orientació i transició adequades a l’acabar l’ESO, quines empentes educatives hem de donar-los per aconseguir que tornin a bellugar-se quan s’aturen i com facilitem la reconnexió amb l’aprendre, i amb la necessitat de saber què els fa aturar-se i entrar en crisi. Si esperem al setembre el nombre de naufragis adolescents pot ser encara més important i tenir més costos.