La progenitora que els ha tocat
Escric aquest article a poques hores de l’arribada de la major d’edat a càrrec (MEC) número 1. Portem dies planificant el seu aterratge i de tant en tant li escric: "Aviso, t’abraçaré". Ella remuga i em recorda que torna d’una estada de tres mesos a l’estranger, no de la guerra. Jo la deixo remugar fins que un dia em quadro i li responc: "També està bé que acceptis que tens una mare abraçadora". Ho entoma bé i em respon amb unes emoticones de pixar-se de riure.
Jo quedo contenta del que he fet. Criar els MEC implica un exercici d’acceptació bestial de qui són. D’adaptar la realitat d’aquell petit MEC que no para d’enfilar-se als mobles amb el MEC que jo havia imaginat, ja no dic tranquil, sinó sense ambicions d’artista del Cirque du Soleil als dos o tres anys. I qui diu això ho diu tot. Els MEC sempre m’han sorprès i han resultat ser unes persones extraordinàries i amb una capacitat infinita per descol·locar-me. Després de descol·locar-me, a mi m’ha tocat recol·locar-me, algunes vegades més ràpid i d’altres no tant. Però ho he fet.
Ells també s’han adaptat a la progenitora que els ha tocat. Però no sé si tant com jo. Sempre s’han queixat que m’aturés a parlar amb les meves cinc-centes amistats del barri mentre passejàvem pel carrer. O que parlés fort per telèfon ("mama, no cridis, no està sorda la persona amb qui parles"). O que rigués d’aquella manera tan a la manera de la meva germana Cati, la gran mestra de les rialles estridents i úniques ("mama, tu no ets la Cati"). O que fes tik-toks amb la Imma, la Laura i la Sara ("mama, per favor"). O que em comprés dessuadores a botigues determinades ("mama, només hi compren roba els pavos de quinze anys"). Són macos els MEC, són macos, però de vegades són uns grans censors. Tenen rampells molt conservadors per ser tan joves i els he de posar a lloc i descol·locar-los tal com ells han fet sempre amb mi.
Per això m’agrada que la MEC número 1 ho hagi entomat. I que el dia que arribi (quina emoció) em permeti/es deixi abraçar i que mostri els meus sentiments i emocions a la meva manera, tan mediterrània (exactament igual que fa ella amb les seves amistats, ehem). Sé que la vènia em durarà poc. Que en poques hores tornarà a bufar quan la vulgui abraçar. Per això quan arribi... que es calci!
