Volador accidental
Diu un còmic nord-americà que no tenim perdó de Déu quan ens queixem dels avions. Segons ell, només pel fet de levitar pels aires dins una màquina de ferro de dos mil quilos hauríem de passar-nos tot el trajecte petonejant els peus de les hostesses. I no deixa de tenir raó, però també és cert que ens acostumem a les comoditats adquirides fa poc amb una facilitat gairebé insultant. Tot i així, quan vas als aeroports amb certa freqüència hi ha coses que et treuen de polleguera. Us en podria fer un especial de quatre pàgines, però com que el meu espai és reduït deixeu-me que em centri en un espècimen que habita entre els duty free i les botigues que et venen entrepans ressecs a preu de caviar: el volador accidental.
Sembla que només vagi a l’aeroport per posar-te dels nervis. Segur que l’heu patit: és aquell que al control de seguretat se’t planta al davant i no s’adona de tot el que hauria d’haver enllestit durant els quinze minuts llargs que porta fent cua. No, ell s’ha passat tota l’estona traient-se mandonguilles del nas i tastant-les (deuen ser de qualitat perquè repeteix). Arribat el seu torn, no s’ha tret ni l’abric, ni les sabates, i no sap on té l’ordinador portàtil o el passaport. Aquesta actitud no només t’afecta perquè ets darrere seu, sinó que també condiciona l’estat d’humor del funcionari de torn, que com que no pot escanyar-lo es desfoga amb els que venim després. O sigui que mentre que a ell el detector li xiula sis cops perquè no s’ha tret les monedes de la butxaca, tu, malgrat tenir-ho tot a lloc, reps un tracte força semblant al que t’obsequiava el sergent quan feies la mili.
El pitjor del cas és que, un cop passat el control, el volador accidental se t’aferra com una paparra. Te’l trobes just al davant a la cinta desplaçadora obstruint-te el pas, com un estaquirot; a la cua per embarcar quan se’t cola perquè té prioritat però després no troba el bitllet. Deu ser per això que, quan ets a l’escaleta, pelat de fred, i notes que la gent no acaba d’entrar a l’avió, no cal que t’expliquin la raó: saps que és ell, al bell mig del passadís, col·locant amb parsimònia les seves bosses al maleter. I només demanes una cosa al cel, una de sola. Que no et toqui al costat, perquè segur que s’adorm damunt teu. I ronca.
