Esforços sense recompensa

Després de molt d’esforç, la segona vegada que vaig fer oposicions vaig aprovar. No obstant, em vaig quedar sense plaça perquè van entrar els que tenien més antiguitat i mèrits que jo. Ho vaig entendre, però va ser decebedor. Després, amb els fills petits, no m’he vist amb prou forces. Fa dues setmanes, molts companys meus van examinar-se durant sis hores de la primera fase de les oposicions. En aquesta ocasió, l’esforç va ser inhumà.

Si analitzes les proves, són oposades al que ens demanen fer amb els alumnes. La primera durava quatre hores seguides, en les quals havies d’exposar dues propostes didàctiques, fer un comentari lingüístic i un altre de literari i presentar un supòsit pràctic. Tot això sense poder ni anar al lavabo. La gent que conec els ha fet mal la mà tota la setmana de tant d’escriure, tot i la sensació d’haver-se quedat a mitges. Després de dinar van fer un altre examen de dues hores més, on l’atzar d’unes boletes els van fer triar i desenvolupar un tema teòric. En total van començar a les nou del matí i van acabar a tres quarts de vuit del vespre. Tots els que conec m’han explicat que quan van marxar es van posar a plorar. Tant d’esforç i tantes energies per aconseguir una plaça ho trobo desproporcionat.

Hi ha professionals que com a interins fa dècades que treballen a ple rendiment i de manera excel·lent, però que no poden amb aquest ritme d’exigència i preparació per a les oposicions. A menys que t’aprofitis de la picaresca i ho puguis compaginar amb una baixa de llarga durada, o que no treballis de res més, o que passis durant uns mesos dels teus alumnes. Sense parlar dels negocis en paral·lel que treuen benefici de formar i informar sobre el procés de selecció. Ho fan tan complicat que fins i tot funcionaris que els ha tocat ser als tribunals no saben exactament què han de demanar als aspirants. I mira que tot podria ser més senzill. Jo faria que els inspectors agafessin la llista d’interins i comencessin pels més veterans, i passessin per classe a veure com ho fan des de fa tant de temps, i com han sobreviscut en aquesta feina tan exigent, i què en pensen els seus alumnes; que ensenyessin una programació didàctica realista, la que fan servir, i si ho consideressin prou vàlid els donessin la plaça de funcionari per així no perjudicar més ni les seves vides privades ni l’aprenentatge dels alumnes.