EN FAMÍLIA

Donant ordres

Els joves de la meva generació (o potser tots els joves?: només he estat jove un cop...) teníem tendència a queixar-nos dels nostres pares. Que eren autoritaris, fins i tot “retrògrads”, que no ens comprenien... “Quan tingui els meus propis fills -dèiem- els donaré llibertat”. Volent dir, esclar, “els deixaré fer el que jo vull fer ara i no em deixen”.

La vida, però, dóna moltes voltes. Uns descobreixen que en realitat els pares tenien raó, que tot això d’anar en moto, beure alcohol o simplement mirar la tele fins tard, que era tan “guai” quan ho feies tu, és perillós quan ho fan els teus fills. D’altres es troben amb la gran sorpresa que els teus fills no volen fer el que tu volies sinó, potser, tot el contrari. Les seves idees polítiques, conviccions ètiques o aficions musicals són totalment oposades a les teves, i t’acabes mostrant tan intransigent com es van mostrar els teus pares. I ells et consideren igual d’autoritari.

I molts veuen amb estupefacció que quan dónes llibertat als fills la fan servir. “La nostra filla de tres anys només fa el que vol... i no entenem per què es comporta així, perquè sempre li hem donat molta llibertat”.

I és que està molt de moda “fomentar l’autonomia” dels nens, des de molt petits, però es tracta d’una “autonomia” que passa per dormir sols i sense plorar, per jugar sols i sense molestar, per vestir-se sols però ràpid i ben abrigadets, per menjar solets però de tot i molta quantitat (que si menja poc, més val que l’hi doni jo). No li dono ordres, això sí que no! Sóc un pare molt modern i poc autoritari, però el meu fill ha de fer sempre exactament el que jo vull. I si el nen no endevina el que volen els pares i no ho fa voluntàriament i amb un somriure abans que li donin cap ordre és que té un problema de conducta i necessita un psicòleg.

Els pares tenen el dret, i fins hi tot l’obligació, de donar ordres. És la nostra responsabilitat, i no podem renunciar-hi. De vegades podem donar llibertat, i n’hem de donar (“Quina samarreta et vols posar?” “Et vols dutxar ara o més tard?”), i acceptar que amb aquesta llibertat facin el que volen. Altres cops hem de donar ordres clares i necessàries, i acceptar que no sempre ens obeiran, perquè ningú, ni el govern ni la policia, pot esperar l’obediència absoluta, instantània i sense protestes.