Els caps de setmana

Em passo la setmana com tothom, traient el fetge per la boca, fent de tot i més. I a mesura que s’acosta el cap de setmana cometo el mateix error de sempre i projecto dins el cervell les refotudes expectatives, unes trampes visuals que em fan imaginar el cap de setmana com un conjunt d’hores de descans i lleure, en què podré gaudir de la família en pau i harmonia. Després, també com sempre, la realitat em recorda que estic com un llum i que en lloc de cervell tinc un projector de pel·lícules de ciència-ficció de la bona.

ENTRADES I SORTIDES

Per començar, als divendres, que fins fa ben poc eren el dia de pizza i pel·lícula triada entre tots, ara amb prou feines els queda la pizza. Els menors d’edat a càrrec (MEC) número 1 i 2 de vegades ja surten al vespre i que hi siguem tots cinc ja no és tan habitual. Després hi ha el tema de quina pel·lícula triar. Que ens posem d’acord comença a ser més difícil que la relació d’una coalició parlamentària qualsevol. Un la vol de les d’encefalograma pla, l’altra de nates, pinyes i castanyes, i jo, que m’enduc la palma a la progenitora repel·lent, sempre intento colar que la pel·lícula sigui subtitulada (no cola mai). I a sobre, quan sembla que hem aconseguit el miracle i ja tenim pel·lícula, sempre hi ha qui es despenja i diu que se’n va a l’ordinador a mirar o a jugar a no sé què. L’harmonia i la pau ja han tocat el dos i només som divendres al vespre.

Els dos dies següents passen volant amb entrades i sortides constants d’uns i altres i dels amics d’uns i altres. Un estudia, l’altra queda per jugar a futbol a la placeta, l’altre té partit, l’altre també i en el mateix horari... Alguna vegada em toca acompanyar algun MEC a algun lloc, encara que provo d’esquivar i driblar al màxim aquesta possibilitat perquè, què coi, em fa una mandra monumental. Però no sempre és possible, i no passa res, no passa res. Hi vaig, animo, m’ho passo molt bé, torno a casa i ja està.

JA NO PASSA

El que és impossible és que fem plans tots junts. És llei de vida que dos dels MEC hagin d’estudiar més, que ja tinguin edat per campar sols, que els amics els estirin. O que ja no els vingui de gust fer aquelles sortides que fèiem abans tots plegats (bé, quan ho aconseguia, que tampoc era fàcil...). Però el que em toca la pera profundament és que l’únic còmplice que tenia per tocar el dos i trepitjar una mica de verd, el MEC número 3, també comença a remugar. I no és cosa seva, ja ho sé, ell només obeeix el mandat cronològic i creix, i em comença a veure com algú poc abraçable. Per això, per compensar, em recordo que, mira, ara ja no cal una alineació especial dels astres perquè el pare de les criatures i jo sortim a sopar o al cinema. I que al cinema la butaca és còmoda, no hi entra ni en surt ningú, i allà sí que descanso. I molt.