18/03/2017

Calçotada

2 min

Quan tornes a casa de terres angleses, encara que sigui per un parell de dies, el que més et fascina és el blau del cel i la manera com la llum, aquesta llum tan d’aquí i tan insolentment radiant, pinta les façanes de colors terrosos i et pessiga les galtes descolorides. I just quan estàs entomant el solet et ve al cap que tens calçotada i tot plegat encara sembla més simpàtic i cordial. Perquè la calçotada és un garbuix d’olors i colors, de fum i redoltes, de cares brutes amb somriures nets i de nens amb prou espai per fer de nens.

Encara falten un parell d’hores per ser-hi, però ja n’has fet prous per saber com anirà la cosa, com et prometràs menjar calçots i res més, i un cop ben fart arribarà la carn i la botifarra i la cansalada i et diràs que no tastar-los és un pecat mortal i quan te’n vulguis adonar estaràs tip com un bacó i se’t farà de nit a la vora del foc intentant tirar avall tanta teca a glops de vi reescalfat.

I com que hi tens experiència posaràs en pràctica la tàctica infal·lible per gaudir d’una calçotada. Aniràs al bar del poble més proper i compraràs una cervesa ben freda i un parell de diaris d’aquells de diumenge ben gruixuts. Tot seguit aparcaràs als afores, amb la finestra oberta per tal que et passi una mica d’airet i et llegiràs amb parsimònia cada pàgina, dominicals inclosos. El motiu és ben clar, per gaudir d’una calçotada com cal s’ha d’arribar tard. Com a mínim un parell d’hores bones després de l’hora acordada per tothom. D’aquesta manera quan treguis el cap ja s’hauran torrat les cebes dolces, les carxofes, la carn i les mans dels pobres que s’han passat dues hores traient i posant graelles sense guants.

Potser sí que et miraran amb mala cara, però tens una excusa a prova d’escèptics recalcitrants: fa una hora que dones voltes pel terme, t’has perdut. Saps que s’ho creuran perquè els ha passat a ells també, els masos sempre estan a prendre pel cul, amagats amb tota la mala llet del món. Per tant, quan arribis només cal que facis cara d’emprenyat i amaguis els diaris sota el seient. Ah, això sí, també porta un GPS a la butxaca, que una cosa és arribar just per fotre’t la teca i una altra és perdre’t de debò, arribar a les vuit del vespre i no tastar ni un trist calçot.

stats