25%

Ciudadanos morirà matant. Es van instal·lar al Parlament el 2006 i hem pogut veure, sobretot ara que sembla que viu la seva agonia, que tenen una obsessió amb el tema de la llengua. Defensen que l’escola catalana és monolingüe i que el castellà aquí, a Catalunya, és una llengua pràcticament prohibida. Només explicarem, com a anècdota, que fa poc vam tenir ocasió de compartir al Liceu unes jornades amb un músic asturià que ens deia això: “Yo tengo que explicar cuando vuelvo a mi tierra que aquí se puede hablar castellano con tranquilidad, que no pasa nada...”. 

Ni les mentides que han difós, amb altres partits actuant com a tornaveus, ni el ridícul que fan quan passen en un mateix discurs del català al castellà han evitat que el tema ocupi a hores d’ara un lloc central en el nostre panorama educatiu i polític. Això sí, ells han estat hàbils en una qüestió. Han sabut explotar la sentència de 2010 del Tribunal Constitucional, quan va tatxar una paraula clau a l’Estatut de Catalunya. Recordem com va quedar el punt 1 de l’article 6: “La llengua pròpia de Catalunya és el català. Com a tal, el català és la llengua d’ús normal i preferent (es va eliminar) [...] i és també la llengua normalment emprada com a vehicular i d’aprenentatge en l’ensenyament”. 

Normal, però no preferent. Per tant, des d'aquell moment la porta quedava oberta perquè qualsevol elefant maldestre entrés a la botiga, fins llavors tan ben posada, de porcellana. Mentrestant, ni el nostre govern va córrer a fer un nou marc normatiu, ni va dur a terme cap mena de control efectiu sobre els centres quan es va començar a detectar que l’ús del català anava a la baixa ni va veure què passava a la resta de la societat. I ara correm-hi tots. Però, a diferència del que va passar quan es va implantar la immersió, ara és més important el jo filo més prim que l’entesa.

El 25% aplicat urbi et orbi és un disbarat, entre altres raons perquè tracta tot el territori de la mateixa manera, oblidant que hi ha barris on el català és totalment absent de l’entorn, i perquè fa entrar per via judicial allò que als centres hauria d’adoptar-se amb criteris pedagògics. A més, i potser aquest és el disbarat més gran, perquè enmig de la brega tenim el perill de perdre de vista que les llengües entre elles no competeixen, que són les persones les que tenen el mal costum d’utilitzar-les com a armes llancívoles.