Com que en Benet, en realitat, no es diu Benet, ningú no li ha comentat l’article de l’altre dia. Però a mi sí. Me l’han criticat i, figuradament, diguem que me l’han rebregat i me l’han llençat a la paperera. Una bona amiga, professora de secundària, em diu que, en aquests temps difícils, hem de ser positius. I em demana que li digui que el que ha de fer és connectar amb els alumnes, apropar-se a les persones que té a les aules. Els coneixements no són, ni de bon tros, el més important que es transmet a les aules. “Ah, no?”, faig. I la meva amiga insisteix: “No”. Més important que aconseguir que aprenguin a calcular l’equació d’una paràbola, que sàpiguen resumir els antecedents de la Revolució Francesa o que es llegeixin El Tirant o El Quixot, hi ha aquesta cosa gairebé màgica que consisteix a despertar-los l’interès per aprendre. Pel coneixement.
En aquesta vida tothom ha tingut algun professor/a memorable, i el seu record no va tan associat a la quantitat de coneixements adquirits com a la qualitat gairebé entranyable del que ens va ensenyar. En vam aprendre una actitud, una mirada. La capacitat d’observar i de raonar sobre les coses més diverses. I hi vam establir un lligam personal perquè sabia despertar-nos l’interès pel coneixement.
Despertar l’interès
Faig un cafè amb en Benet i l’hi comento. Li dic que es lamenta de la falta d’interès dels alumnes quan, segons la meva amiga, fer de professor consisteix precisament a despertar-lo. Em diu, amb un punt d’emoció, que hi està d’acord. Em confessa que el seu retorn a les aules li està resultant més complicat que no es pensava, i que aquest mateix matí ha viscut una experiència que l’ha fet pensar. Mentre els alumnes enllestien uns exercicis amb l’ordinador, una noia li ha demanat que segués al seu costat i l’escoltés mentre llegia en veu alta. La noia vol millorar la seva capacitat de lectura en públic. “Com es fa, per llegir com tu?” En Benet li ha recomanat que llegeixi a casa. La noia li ha dit que el seus pares, quan són a casa, no tenen temps per escoltar-la.
“És això -em diu en Benet-. No és tan important què ensenyem com aquests ulls inquiets que et demanen que els ajudis a veure el món”. La noia ha llegit, i en Benet li ha explicat algun truc per assegurar l’entonació de cada frase. I a la noia li brillaven els ulls.
