MÒNICA LÓPEZ FERRADO

Els nens també es deprimeixen

Els nens també es deprimeixen / FOTO: GETTY IMAGES Zoom

Si el Mic, el Pocoyo i l'Scooby-Doo organitzessin junts una festa a un nen amb depressió, no li faria cap il·lusió, s'avorriria. Si hi vinguessin convidats els amics de l'escola no els faria ni cas. I, a més, és probable que en qualsevol moment s'enfadés molt i agafés una enrabiada espectacular sense motiu aparent. I és que la irritabilitat és el símptoma que més clarament diferencia la depressió infantil de la de l'adult. "L'adult vol plorar, deixa de sortir, no li ve de gust parlar. El nen és més agressiu, més irritable, són criatures que s'enfaden molt fàcilment", explica José Ángel Alda, psiquiatre de l'hospital de Sant Joan de Déu. És la seva manera d'exterioritzar el malestar intern que pateixen i no poden reconèixer. "El fet que aquest sigui el símptoma que més crida l'atenció, fa que sovint es diagnostiqui malament, ja que es confon amb problemes de conducta", afegeix l'especialista.

No és l'únic senyal, però. Són nens més tristos, desil·lusionats, pessimistes i apàtics. Els falta la curiositat pròpia del nen. "Quan penses en criatures penses en joc, soroll, moviment, però la depressió és tot el contrari, és com la negació de la infantesa", diu Victoria del Barrio, especialista en psiquiatria infantil a la UNED i autora del llibre El nen deprimit . "En les criatures, com més petit és el nen menys possibilitats hi ha que la reacció a la depressió estigui associada al llenguatge i, per això, també es manifesta més a través del cos, amb la irritabilitat i l'alteració del ritme del son, l'alimentació o quan fa de ventre", explica José Luis Pedreira, psiquiatre de l'Hospital Niño Jesús, a Madrid.

Causes

La mirada dels adults sobre la infantesa és de nostàlgia, com si fos un paradís que amb l'edat es perd. Despreocupats per la feina, la hipoteca i la família, els grans veuen els primers anys de la vida com un període feliç, lliure de responsabilitats i preocupacions en què el més important és créixer i aprendre. Però el cert és que els nens se senten responsables de moltes coses i al seu món també hi ha problemes. Els motius que poden portar un nen a patir una depressió poden ser molts.

Hi ha una empremta genètica que pot determinar la vulnerabilitat de les persones. Però no n'hi ha prou. Les circumstàncies vitals són les que finalment fan que aparegui o no. El detonant d'una depressió infantil pot ser una situació traumàtica, com la pèrdua d'un familiar o que se'ls diagnostiqui una malaltia greu. "La criatura es pot autoinculpar", diu Pedreira.

Però aquest desencadenant no sempre és tan evident. "Els afecta que els amics no els vulguin, les males notes, l'arribada d'un germanet, sentir-se poc estimats", explica Pedreira. També alguna situació estressant, com el canvi de casa. "El nen està ple de preocupacions perquè el seu desenvolupament cognitiu no li permet explicar-se coses que passen al voltant i això comporta un sentiment d'inseguretat que és el medi on poden aparèixer les emocions negatives", explica Del Barrio. "I no tan sols els preocupen els problemes reals, també en tenen d'imaginaris", afegeix.

Quan els pares arriben a la consulta del doctor Alda, a l'Hospital de Sant Joan de Déu, i a les seves criatures se'ls diagnostica una depressió queden ben estabornits. "Diuen que com pot ser, si ho té tot, una família que l'estima, tot el que necessita...", explica Alda. "Sovint vénen a la consulta per mal comportament, no pensen pas que pugui tenir una depressió", afegeix. "D'això a fer-los un mal diagnòstic i tractar-los per un trastorn de dèficit d'atenció que no pateix hi ha un pas", diu Pedreira.

Des de ben petits

La depressió pot afectar fins i tot nadons ben petits. Els experts coincideixen que es pot arribar a detectar cap als 9 mesos. Per sota dels 9 anys, la incidència és d'entre un 1% i un 2%. Els metges, però, no van reconèixer que les criatures tan petites podien patir de depressió fins als anys 70. Va ser arran d'una sèrie d'estudis. El primer, publicat el 1965, el va fer el psicoanalista francès René Spitz: treballava en un orfenat i va observar que el 30% dels seus petits pacients patien amb més o menys intensitat signes de depressió infantil. Per això, originàriament se li va donar el nom de depressió per separació , una de les possibles causes però no l'única.

Entre els nens més grans hi ha més incidència. Dels 9 als 12 anys en pateixen un 4% dels nens. A l'adolescència el percentatge és més elevat. "Hi ha diversos estudis i indiquen que entre un 15% i un 25% dels adolescents pateixen depressió, és una època d'inseguretats", diu Del Barrio. En aquesta etapa els símptomes estan a cavall entre els dels més petits i els de l'adult. "També són molt exigents, poden fer comentaris desagradables, per ferir, poden voler estar només amb els amics i fins i tot fer conductes delictives, per cridar l'atenció, o prendre drogues, que en el fons és una manera d'automedicar-se", explica Pedreira.

Entrar a la seva ment

Després del diagnòstic, el primer que s'explora és l'estil de relació del nen amb els seus cuidadors principals, a més d'altres alteracions mèdiques i esdeveniments vitals. Sense voler-ho, pot haver-hi algunes rutines que facin que el nen no se senti estimat. Gestos quotidians com atendre'l sempre l'últim a taula o no anar-lo a buscar a l'escola poden alimentar aquest sentiment. "El nens pregunten constantment «M'estimes?» Per a ells el sentiment de no ser estimat és terrible, perquè tenen consciència de la seva dependència física i emocional de l'objecte d'amor, l'adult", diu Pedreira. "Cal ser conscient que els nens sovint fan lectures a tot o res dels gestos que se'ls dirigeixen", afegeix.

També cal revisar altres aspectes de la salut. Per exemple, en un estudi fet a l'Hospital de Sant Joan de Déu, Alda ha pogut comprovar que la intolerància a la lactosa i la fructosa pot tenir relació amb la simptomatologia depressiva, ja que interfereix en el cicle de la serotonina, el neurotransmissor que regula l'estat emocional i l'energia. El consum de certs medicaments, com corticoides, també poden contribuir a una simptomatologia depressiva.

Hi ha diferents tipus de psicoteràpia que permeten accedir al món interior del nen. La plasticitat del seu cervell permet que respongui bé. Si a un adult li resulta difícil verbalitzar els seus sentiments, per al nen que està aprenent a expressar-se encara és més complicat. El joc i el dibuix els ajuden a treure el que un adult diu amb la paraula. Ninos, titelles i dibuixos ajuden el terapeuta. Es fan servir personatges i unes certes normes per convidar el nen a representar situacions i elements del seu entorn.

L'ús de psicofàrmacs és controvertit. Els especialistes només els recomanen en els casos més greus i sempre a partir dels 8 anys, explica Alda.