El naixement de l’Arlet

En primera persona

Amb l’Arlet al meu costat dormint, després de 8 setmanes d’haver-me estrenat com a mare, em puc posar davant de l’ordinador per enllaçar les paraules i les emocions que vaig viure en un dia únic. M’he de remuntar una mica abans del dia del part (setmana 26).

Aquella setmana l’Arlet va decidir que si la mama no parava, ella ja volia sortir. Va ser un xoc per a mi. Però em vaig dedicar a gestar. Milers d’hores de ioga, de passejades, de converses amb ella, de poder connectar amb altres mares i futures mares i d’aprendre.

Un dia, a les tres de la matinada, les contraccions ja no em deixaven dormir. Vaig parlar amb el meu home: “Estem de part, Manel, tu dorm d’acord? Jo vaig fent aquí tranquil·la… Cap a les sis aixeca’t, si no et dic res abans, i esmorza, treu els gossos i comença a trucar a les llevadores”.

Volia dilatar sola, tranquil·la, al meu ritme, i començar a connectar amb l’Arlet, amb la seva presència, fer equip. I així ho vam fer. Va arribar un moment en què ja vaig perdre la noció del temps, de l’espai, de les persones… En aquell moment només li vaig poder dir al Manel: “Truca a la Paloma”. I la Paloma (la llevadora) encara va trigar a arribar, fins a quarts de nou…!

Però no la recordo bé. Recordo tenir calor, set, ganes de plorar, de riure, cansament, no sabia quina hora era, ni on era, sentia valentia, emoció, tranquil·litat… Creia que l’Arlet no volia sortir, que no ens volia conèixer, i vaig abandonar. Però gràcies al suport de tots els que rebien l’Arlet amb amor, l’expulsiu va continuar.

Foc, molt de foc… i l’Arlet (13.56 h). No puc explicar amb paraules la sensació de sentir com sortia la meva filla i abraçar-la per primer cop. Ja tenia els ulls oberts i, amb la mirada, sabia que ens coneixíem, i que ens estimàvem.

Extractes del blog ‘Mummy&Vegan’, de la Marina Mas Gómez (https://sweetivegan.wordpress.com)