CRISTINA SERRET

Ets mort! T'he guanyat!

Pistoles, sí o no? Molts pares han d'afrontar la qüestió quan els nens els demanen aquestes joguines

Pistoles i espases? Els hi hem de comprar? Molts pares han de respondre a aquest interrogant quan la canalla els demana aquesta mena de joguina d'inspiració bèl·lica. Per a alguns, representen objectes que estimulen l'agressivitat i fan de la violència un fet trivial, quotidià. Per a d'altres, només són eines del món de la fantasia, que permeten als nens sentir-se poderosos i valents.

"La idea se'm va acudir arran de veure que a El senyor dels anells el Frodo tenia una espasa que s'il·luminava quan s'acostaven els orcs. Un dia, al Mercat Medieval de Vic, vaig veure una paradeta on venien unes dagues de fusta molt boniques i en vaig comprar una per a la Nora. Un cop a casa, li vaig dir que era màgica, i que a la nit la tingués sempre a prop. Li vaig explicar que tenia el poder d'il·luminar-se si venien els dolents, però que si no s'encenia, podia estar tranquil·la. A la nena li va encantar, i ha perdut la por a la nit".

Qui explica aquesta història és la Mònica Roca, mare de la Nora, una nena de 5 anys apassionada pel joc simbòlic amb espases. Des que va veure la pel·lícula Com ensinistrar un drac juga a ser l'Astrid, la protagonista femenina que cavalca un drac i, amb la seva petita destral, va amunt i avall pel país de Mema. "Al pati de casa la Nora hi té un drac transparent que només veu ella (i jo, de tant en tant!), i es passa el dia jugant-hi. Per Carnestoltes diu que es vol disfressar d'Astrid, i crec que li regalaré una destraleta com la de la pel·lícula -explica la Mònica-, i pel seu aniversari ja m'ha demanat un tirador!"

La Mònica és una de les fundadores del portal online El bagul dels jocs (elbaguldelsjocs. wordpress.com), una web que és alhora botiga de joguines i un espai per a la difusió del joc. Es tracta d'un projecte nascut de la iniciativa de tres mares que es van conèixer en un grup de lactància. La Natàlia Solanilla és una altra de les impulsores del negoci, que va néixer amb una voluntat molt clara d'oferir "joguines educatives respectuoses amb el medi ambient". La Natàlia explica també que tenien molt clar que volien vendre objectes que fossin per sempre, joguines amb una llarga trajectòria, que transcendissin les edats recomanades. Finalment, van apostar també per evitar les joguines bèl·liques en el seu catàleg. Però com expliquen elles mateixes al blog del portal, observant els nens i nenes als tallers que periòdicament organitzen van començar a tenir dubtes. "Vam observar com era el joc amb aquestes joguines i vam decidir assessorar-nos, consultar estudis d'experts i defugir idees preestablertes. Finalment vam acordar incorporar aquesta mena de productes a la botiga. I... sorpresa!: són top vendes! Tot i que també és cert que són productes una mica especials, artesanals, fets amb fusta, i que compleixen amb la nostra filosofia de joguina".

Una còpia del món real

L'ús de les joguines anomenades bèl·liques sol despertar inquietud en molts pares. Les postures passen per rebutjar-les completament i no deixar que els fills en tinguin, negar-se a comprar-ne però permetre que els nens juguin a aquesta mena de jocs, o fins i tot admetre que no es té cap mania ni amb el joc ni amb les joguines de matar. La majoria d'experts coincideixen que aquesta qüestió és personal, i que l'important és ser conseqüent amb les idees i els valors propis de la família.

Imma Marín, directora de Marinva (marinva.es), un portal especialitzat en l'activitat lúdica, apunta tres reflexions. "La primera és que la violència que ens és innata la podem treure de dues maneres: una de sana i una altra que no ho és tant. Els nens, quan juguen, fan veure que... Per a ells la joguina bèl·lica simbolitza la violència, però no l'exerceix. Hem de valorar si no és més violent un partit de futbol en què un nen clava una coça a un altre i el pare el va animant des de la grada, reforçant aquesta conducta. I finalment, no hem d'oblidar que la violència existeix perquè els adults l'exercim. Sovint intentem resoldre l'educació en la pau prohibint les joguines de guerra i ens oblidem que el món dels nens fotocopia el món dels adults. Quan els mostrem que podem resoldre els conflictes sense armes potser també desapareixeran les joguines de matar".

Hi ha opcions millors

Jordi Peris, psicòleg clínic, explica que no és tant una qüestió d'estar a favor o en contra d'aquesta mena de joguines com de tenir clar que hi ha moltes opcions millors per als nens. A més, destaca la importància de la nostra intervenció si volem evitar que les joguines bèl·liques contribueixin a fer de la violència un fet quotidià: "És important que els pares juguin amb els nens i facin amb ells una tasca psicoeducativa. Si un pare comparteix estones de joc pot anar contextualitzant, intro-duint missatges i valors, guiar els seus fills en un joc socialment positiu, cooperatiu. Si no, pot passar que el nen acabi pensant que aquesta mena d'accions són correctes, que no suposen cap problema".

Peris, que és cap de servei de l'àrea comunitària infantil i juvenil de l'Institut Pere Mata de Reus, apunta que tampoc totes les joguines bèl·liques són iguals. "És molt diferent jugar a ser Spiderman, que és un personatge violent però que es dedica a salvar el món i empaitar els malvats, que participar en jocs en què el nen és justament el contrari, el dolent que mata per matar. Aquí sí que cal ser rotund".

Espases, sí?

Però què passa quan neguem les pistoles als nens i se les construeixen amb un bastó o amb agulles d'estendre la roba? Imma Marín apunta que com més realista sigui la joguina més confusió psicològica entre realitat i ficció hi pot haver. "No és igual una pistola de balins que una feta amb peces de Lego", explica. Com més pròxim sigui l'objecte al món de la fantasia i la imaginació millor. "I també és molt diferent que el pare regali al nen una pistola que si el nen se la fa amb el que troba per casa". Per l'experta en el joc, si nosaltres els donem aquesta mena de joquines és com si estiguéssim beneint aquests jocs.

Per la seva banda, el psiquiatre Josep Tomàs Vilaltella (Clínica Londres) rebutja l'ús de les joguines bèl·liques, i destaca la presència d'armes reals en la nostra societat: "Qualsevol mecanisme que representi un intent d'agredir algú altre no és aconsellable. ¿Totes les armes són iguals? Depèn. Per a una criatura que viu als Estats Units una pistola és el menys aconsellable, perquè allà és molt fàcil aconseguir-ne de veritat. Aquí… si passegem per Barcelona veurem moltes botigues de navalles i ganivets. Això suposa un plus de perillositat que cal tenir en compte. També és cert que en la nostra cultura les espases solen estar associades a accions valeroses, amb bona finalitat, però tal com evolucionen les coses jo diria que les armes blanques són molt presents en les agressions reals".

Mort als dolents!

"Quan la Nora juga amb la daga jo veig que se sent forta, segura d'ella mateixa, valenta, i m'agrada veure-la així. I té molt clar que està jugant", apunta la Mònica Roca. Imma Marín coincideix en el fet que sovint aquesta mena de jocs ajuden els nens a tenir coratge. "Ells tenen la necessitat de lluitar contra els dolents. Jugar a matar no deixa de ser jugar a coses que fan por, i això justament pot contribuir a superar aquestes pors".

"En definitiva -apunta Marín-, no totes les joguines bèl·liques provoquen un joc agressiu ni tots els jocs agressius precisen joguines bèl·liques. Pensem en una baralla de coixins o de boles de neu. ¿És un joc agressiu? Depèn. En realitat són guerres lúdiques que només són rebutjables si esdevenen agressives".